Els casos de violència en l'àmbit familiar, els robatoris amb força i les denúncies falses són els comodins que de forma conjunta o per separat indefectiblement apareixen en totes les guàrdies.
La forma més comuna de fer una denúncia falsa, com ja he explicat en alguna ocasió, consisteix a denunciar davant la policia que hom ha estat víctima d'un robatori per cobrar de l'assegurança una quantitat de diners quan, en realitat, el robatori ha estat un simple furt o ni tan sols ha existit cap fet delictiu.
En cas que la denúncia falsa done resultat i el denunciant aconseguisca cobrar alguna quantitat de l'assegurança la cosa es complica una miqueta més, ja que apareix en joc un nou delicte: l'estafa.
Per a la policia són casos fàcils de tancar (la gent és molt inútil i ni tan sols sap mentir correctament) i les forces de l'ordre ja saben que un considerable percentatge de les denúncies que arrepleguen cada dia són falses. Hi ha qui, de fet, diu que al voltant del vint per cent.
Durant la última guàrdia em va tocar, com no podia ser d'una altra forma, un cas de denúncia falsa: un paio havia declarat que un atracador li havia furtat pel carrer la bandolera, el mòbil, la cartera i un bon grapat d'objectes d'or que identificà com anells, cadenes i esclaves. En total, declarà que el valor dels objectes passava dels tres mil euros.
Normalment la policia utilitza diverses tècniques per aconseguir la confessió del detingut quan sospiten que està formulant una denúncia falsa: comprova les càmeres de vigilància de la zona, busca testimonis o empra unes tècniques interrogatòries tan agressives que freguen la il·legalitat.
En l'últim cas que em tocà, en canvi, tot resultà molt més senzill i no calgué treballar massa, ja que quan la Policia Judicial cità el sospitós per ampliar la denúncia, este es presentà a la comissaria amb la bandolera, el mòbil, la cartera i el grapat d'objectes d'or que feia només un parell de dies, segons la seua declaració, li havien robat.
- I no podies haver vingut amb una altra bandolera que no fóra la que digueres que t'havien robat? -li vaig preguntar a la porta de la comissaria mentre m'encenia un cigarret.
- No ho vaig pensar, la veritat... per cert, la teua cara em sona... et presentes a les eleccions?
I ja posats li vaig demanar el vot perquè, com diu la iaia, tota pedra fa paret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada