La recta final: tots a votar

He encarat esta última setmana de campanya amb la ressaca d'un cap de setmana a la Villa y Corte que ha implicat escorcolls de policies nacionals d'incògnit a un local de mala mort, visita a afters infernals, passejos pel Madrid més cutre i ranci i l'allotjament a la mateixa Castellana, entre el Bernabéu i el Ministeri d'Economia espanyol.

L'arribada de nou a la lluita electoral ha estat emmarcada per la detenció als EUA del director de l'FMI per unes suposades agressions sexuals i no, curiosament, per allò que ja tenim més que comprovat: que l'FMI s'ha dedicat a estendre el liberalisme com si es tractara d'una nova plaga bíblica, a desmantellar l'estat del benestar a mig planeta, a qüestionar els sistemes públics de protecció social, a condicionar els rescats econòmics al fet de deixar els estats com si un tsunami els haguera passat per damunt...

Imagine, si vull ser generós, que tot això serà el que reivindiquen (entre altres coses) els manifestants que al llarg del cap de setmana s'han concentrat a diverses ciutats espanyoles demanant una “Democràcia real JA!” (sic), però si deixe de banda la ingenuïtat no puc fer una altra cosa que estar en contra d'aquell discurs que no diferencia entre uns polítics i uns altres i que repeteix com un avemaria allò de 'No els votes' perquè al remat és justament la gent suposadament crítica la que es queda a casa i, paradoxalment, els més immobilistes els que acudiran en massa a votar el proper diumenge.

És a dir: justament per 'no votar' tenim el govern que tenim i, per això, diumenge cal que tots aquells que no estem d'acord amb les motos que ens venen i que pensem que hi ha altres formes de fer les coses anem a votar.

Diumenge, tots a votar. 

PS: per descomptat, no puc evitar dir-ho: la presència de Willy Toledo en qualsevol acte o reivindicació no fa una altra cosa que restar credibilitat a les protestes.