Aventura

 

Fa unes setmanes vaig dinar amb un amic pel centre i va deixar caure una notícia en el mateix moment en què el cambrer prenia nota del vi:

- Tinc una aventura.

No em vaig voler posar massa dramàtic:

- Això està bé: la teua dona mai m'ha caigut massa bé i ja portes molts anys casat.

- En porte dos.

- A això em referia.

Vam canviar de tema, però amb el segon plat la conversa tornà al tema affaire:

- No sabia que t'ho prendries tan bé.

- Eres majoret per a demanar-me consell.

- Perdona, però només et feia partícip de la situació. No estic demanant-te consell.

- Millor... perquè una cosa he de dir-te: esta és una d'eixes situacions, la dimensió real de la qual no coneixes fins que t'esclata a la cara.

- Què vols dir?

- Vull dir que follar amb altres és fàcil; el més complicat és saber passar pàgina quan l'altra part se n'assabenta i, això ho has de tindre clar, al remat tot se sap, més prompte o més tard, però tot se sap. Per no parlar dels remordiments...

Vam guardar silenci mentre el cambrer retirava els plats bruts.

- Ara em sorprens. No pensava que li donaries tanta importància... Tu precisament.

- No li'n done cap. Les infidelitats són intrínseques a les relacions: si no tens una relació no pots ser infidel.

- Això és una obvietat com una casa.

- Ho sé, però el que vull dir és que és lògic i natural que en una relació ambdues parts puguen barallar la possibilitat de follar amb altres persones i les aventures tenen això: fan que les relacions siguen més fàcils de suportar i, per tant, la vida molt més interessant.

Vam demanar café.

- No sé com t'ho has fet, però ara em fas sentir una miqueta culpable.

- Estimat, amb el pecat va la penitència... però no crec que hages de sentir-te culpable. Senzillament, aprén a portar-ho.

El meu amic insistí a pagar ell el dinar i mentre ens enceníem un cigarret a la porta del restaurant amollà:

- No pensaràs publicar res del que hem parlat, veritat?

- I tant que no, home.

Què es pensava, que era l'únic que podia ser infidel?