Enèsima ruptura

Sempre que he de fer front a una ruptura sentimental prove a racionalitzar les coses i a reconduir la ràbia, la impotència i la decepció a sentiments més profitosos.

Intente que el fet de sentir-me dolgut, estafat i humiliat no em faça perdre de vista que sempre es pot aprendre alguna cosa i que potser el temps que has dedicat a una persona, a una relació, a uns sentiments no és, en definitiva, temps perdut i que ha servit per alguna cosa.

Però tot això és complicat quan el xic a qui has estimat, respectat i acompanyat durant un any et confessa dues setmanes després (!) i a través d'un correu electrònic (!!) que ha estat follant amb un altre durant les seues vacances a un complexe turístic de Punta Cana (!!!).

Sempre he pensat que una infidelitat és el motiu més estúpid per liquidar una relació. Entenc que ningú, ni tan sols aquells més crítics i exigents, són immunes a la possibilitat d'acabar al llit amb una altra persona i que perdonar la teua parella en cas d'assabentar-te d'una infidelitat és una mostra important d'empatia, de responsabilitat i de magnanimitat.

Al mateix temps, però, sóc de l'opinió que si un membre de la parella no ha pogut estar quiet i ha acabat per fotre's al llit amb una altra persona el que ha de fer és callar i aprendre a viure amb això, empassant-se els remordiments i la sensació de culpa.

Molta gent, en canvi, considera que confessar la infidelitat és una mostra de sinceritat i de valentia, quan en realitat l'únic que es persegueix és la pau interior.

Ben mirat, confessar una infidelitat és una actitud fastigosament cristiana i egoista, ja que en el mateix moment de confessar el pecat, el culpable se sent alleugerit i el desconcert, la contradicció i la ràbia passa a la teulada de qui sí ha sabut què fer o, si no ho ha fet, sí ha sabut viure amb això, empassant-se la culpa com toca fer-ho.

Així doncs, que ningú m'entenga malament: la relació no ha acabat per la pròpia infidelitat (no seré jo qui llance la primera pedra en este o en qualsevol altre tema), sinó per les mentides, la covardia, la lamentable gestió de la crisi, la falta de coratge (que deriva de cor) i, sobretot i el que mai podré perdonar, el pèssim gust, perquè no estic disposat a que ningú escriga la meua vida com si fóra un lamentable fulletó de sèrie B.

Vull que la meua vida tinga este escenari i esta banda sonora i no cap ritme caribeny.