El futur de ZP

La publicació del decret de dissolució de les Corts espanyoles i de la convocatòria de les eleccions generalíssimes del 20N posa el punt final a esta segona legislatura de Zapatero i enceta la cursa per vore qui fa la millor crònica del que ha suposat l'era ZP en la democràcia espanyola.

Qualsevol analista amb dos dits de front diferenciarà clarament entre la primera i la segona legislatura socialista: del període 2004-2008 es recordarà l'aprovació del matrimoni gai, les iniciatives relatives a la igualtat de gènere i a la lluita contra la violència domèstica, la retirada de les tropes d'Iraq, la Llei de la Dependència, certa concepció més federalista de l'Estat o un intent per recuperar la Memòria Històrica i com tot això encabronà la dreta més reaccionària i l'Església catòlica i serví, de retruc, per mantindre la militància socialista i l'esquerra en general més mobilitzada.

En contraposició a aquells quatre anys, quan s'analitze el període 2008-2011 només es parlarà d'una paraula: crisi. Crisi econòmica, financera, immobiliària i social i de com ZP es negà a reconéixer-la fins que li esclatà entre les cames i de com les mesures que aprovà per fer-li front passaren per abaixar el sou dels funcionaris, congelar les pensions, retallar l'estat de benestar i abaratir el comiat.

I d'atur, per descomptat: qualsevol crònica que faça referència a l'última legislatura de ZP haurà de fer una menció especial a la xifra d'atur que heretarà, amb tota probabilitat, Mariano Rajoy el pròxim 20 de novembre.

Si jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que ha passat amb altres ecs!presidents: en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota els seus governs.

De la mateixa forma, qui pensava que José María Aznar, que es retirà convertit en una caricatura grotesca i abandonà el poder entre acusacions d'haver aprofitat electoralment l'atemptat més greu de la història espanyola, seria ara reivindicat per algú o que haguera estat fitxat per alguna organització multinacional [que almenys vol semblar] seriosa? Qui es pensava que, encara que siguen només els de La Razón, huit anys després d'abandonar el poder alguns voldrien fer-nos creure que Aznar ha esdevingut un estadista mundial?

El temps serà, per tant, el millor aliat de la memòria de ZP i l'encarregat de fer-nos creure que no ha estat tan lamentable com ara mateix sembla. O millor dit: el temps i, també, Mariano Rajoy.