La mort és hereditària (II): la caseta

- Fill, tu saps on està soterrat el meu home? -em pregunta una veïna al despatx.

- La veritat és que no.

- Voràs, només entres al cementeri, el tercer carrer a mà esquerra i a la meitat del camí, més o menys, hi ha una caseta on està el meu home.

- Molt ben situat, veritat?

- Un puesto preciós, però eixe no és el cas.

- I quin és...

- El cas és que, voràs, la tia està major i encara que no sabem quan el Nostre Senyor em portarà, perquè això és cosa d'Ell, la veritat és que no faltarà molt.

- Ai, tia, no diga això.

- Sí, fill, que la tia ja té vora noranta anys.

- Bé, en eixe cas potser és cert...

- A lo que anàvem: la cosa és que ara la tia ha comprat una altra caseta per estrenar en un carrer molt millor situat.

- Ah, doncs molt bona inversió, però per què em conta tot açò?

- Perquè vull que veges a vore com puc portar el meu home a la nova caseta, que és de matrimoni, i així quan jo falte ell ja estarà esperant-me.

Vaig intentar imaginar com és una caseta de matrimoni.

- Com diu?

- Home, que la tia et pagarà la teua faena

- No, si això no em preocupa...

- Això sí, has d'anar tu al cementeri a comprovar que trauen el meu home de l'antiga caseta i el posen a la nova, que ja has vist que jo estic coixa i no puc anar tan lluny.

Tinc per davant un nou repte professional.