La mort és hereditària (i III): els queixals

 

La setmana passada, dinant amb la iaia, li vaig explicar quin era l'últim encàrrec que m'havia entrat al despatx:

- I ara resulta que hauré d'anar al cementeri a supervisar com obrin una caseta i trauen el que puga quedar d'aquell home per traslladar-lo a una altra. Què li pareix, iaia?

- Molt bé, fill. Tu ves i aprén.

- Però no creu que és una miqueta estrany?

- A quin sant! És la cosa més normal del món. Mira, quan faltà mon pare el soterraren fora del panteó perquè mon tio havia faltat uns mesos abans i encara no es podia obrir el nínxol.

- Perquè el fiambre encara estava massa tendre?

- Això és. Total, que abans que faltara ma mare, van traslladar mon pare al panteó i no passà res.

- I com estava el cos?

- Ah! Això jo no ho vaig vore, perquè en aquell entonces les dones no anàvem al cementeri a eixes coses, però anà el meu home.

- El iaio.

- Sí, el iaio. I quan van obrir el nínxol, de mon pare només quedaven els queixals d'or que portava i com als altres gendres els donava respecte agarrar-los, el meu home els tirà mà i jo els vaig portar a una joieria de València i de l'or dels queixals vaig encarregar un anell per a ton pare i un per ton tio.

Vaig guardar silenci fins que vaig poder assumir tota la història i vaig pregar al cel perquè l'anell de mon pare no em tocara en herència.

- Però es pot saber quina classe d'història és esta?

- Sí, fillet, sí. Tu no t'ho creus i et rius quan jo ho dic, però en esta família sempre hem tingut molta categoria.