— A ma casa no es pot ni respirar i jo estic malalta dels bronquios! —es queixà una altra veïna.
— No sé què estarà cremant ton tio, però una cosa et dic: això no pot ser llenya!
— Jo tenia la roba estesa i ara em tocarà tornar-la a rentar perquè s'ha fumat!
— El meu home s'ha tornat loco buscant d'on eixia el fum, perquè pensàvem que se'ns cremava la casa —informà una altra i, la veritat, en escoltar això em vaig consolar: almenys no era l'únic al qual el fum havia fet embogir aquella nit.
Tot plegat era molt freak, però encara podia ser-ho encara més.
— Ja sabeu que el fum ve de casa del veí, tanqueu les finestres i...
— Volem que parles amb ell.
— Què? Jo?
— Clar: no només és el teu veí, sinó també ton tio. A tu et farà cas.
Encara no sé per què vaig picar la porta de mon tio.
— Voràs —vaig començar quan obrí— estem ací un grapat de veïns... i estàvem una miqueta preocupats perquè no fa més que eixir fum del teu pati. Està tot controlat?
Mon tio portava una gorreta al cap. I eren les deu i mitja de la nit.
— Fum? Ah, a mi no me n'ha entrat.
— Jo estic malalta dels bronquios!—apuntà, des de darrere, la veïna.
— Senyora, un segonet! Voràs, tio, és que no sabem què estàs cremant i, clar, la gent està una miqueta preocupada.
— Estic cremant documentació.
Vaig callar perquè vaig donar per entés que l'explicació havia de continuar d'alguna forma, fins i tot tractant-se de mon tio.
— Tenia moltes caixes de documentació de l'empresa i, tu ho sabràs millor que jo perquè eixa és la teua faena, la Llei de Protecció de Dades diu que he de cremar-la per garantir la privacitat dels clients.
Semblava, per tant, que mon tio portava tres hores cremant paperassa antiga a una barbacoa i repartint el fum i les cendres (i indirectament també la paranoia) per totes les cases dels veïnat.
— Anem a vore, tio, el que diu la Llei és que, arribat el moment, has de destruir la documentació i no tirar-la directament al contenidor, però en cap lloc diu que hages de cremar-la. Existeixen, de fet, unes maquinetes que ho fan per tu. Es diuen 'destructores' i hi ha de molts tipus.
Els veïns van guardar silenci, i vaig continuar:
— Però això, si vols, ja ho xarrem un altre dia. Au, bona nit a tots.
M'encanta ma casa, però canviaria el veïnat sense pensar-m'ho.
— No sé què estarà cremant ton tio, però una cosa et dic: això no pot ser llenya!
— Jo tenia la roba estesa i ara em tocarà tornar-la a rentar perquè s'ha fumat!
— El meu home s'ha tornat loco buscant d'on eixia el fum, perquè pensàvem que se'ns cremava la casa —informà una altra i, la veritat, en escoltar això em vaig consolar: almenys no era l'únic al qual el fum havia fet embogir aquella nit.
Tot plegat era molt freak, però encara podia ser-ho encara més.
— Ja sabeu que el fum ve de casa del veí, tanqueu les finestres i...
— Volem que parles amb ell.
— Què? Jo?
— Clar: no només és el teu veí, sinó també ton tio. A tu et farà cas.
Encara no sé per què vaig picar la porta de mon tio.
— Voràs —vaig començar quan obrí— estem ací un grapat de veïns... i estàvem una miqueta preocupats perquè no fa més que eixir fum del teu pati. Està tot controlat?
Mon tio portava una gorreta al cap. I eren les deu i mitja de la nit.
— Fum? Ah, a mi no me n'ha entrat.
— Jo estic malalta dels bronquios!—apuntà, des de darrere, la veïna.
— Senyora, un segonet! Voràs, tio, és que no sabem què estàs cremant i, clar, la gent està una miqueta preocupada.
— Estic cremant documentació.
Vaig callar perquè vaig donar per entés que l'explicació havia de continuar d'alguna forma, fins i tot tractant-se de mon tio.
— Tenia moltes caixes de documentació de l'empresa i, tu ho sabràs millor que jo perquè eixa és la teua faena, la Llei de Protecció de Dades diu que he de cremar-la per garantir la privacitat dels clients.
Semblava, per tant, que mon tio portava tres hores cremant paperassa antiga a una barbacoa i repartint el fum i les cendres (i indirectament també la paranoia) per totes les cases dels veïnat.
— Anem a vore, tio, el que diu la Llei és que, arribat el moment, has de destruir la documentació i no tirar-la directament al contenidor, però en cap lloc diu que hages de cremar-la. Existeixen, de fet, unes maquinetes que ho fan per tu. Es diuen 'destructores' i hi ha de molts tipus.
Els veïns van guardar silenci, i vaig continuar:
— Però això, si vols, ja ho xarrem un altre dia. Au, bona nit a tots.
M'encanta ma casa, però canviaria el veïnat sense pensar-m'ho.
Calla home, com vas a canviar de veïnat? Això és una mina. Tu saps les entrades al blog que et proporcionen?
ResponEliminaEstic completament d´acord en Corpi, el teu veïnat és digne de Berlanga.
ResponEliminaAmb un veïnat així, nen, jo viuria en una xabola! :) Apa que ton tio també ... ;)
ResponElimina