Major

La setmana passada, no sé ben bé per quin motiu, vaig arribar a la conclusió que si volia trobar algú amb el qual passar al sofà les depriments vesprades de diumenge havia de provar a posar ordre en la desordenada vida que porte. O per ser més explícit: si volia trobar novio havia de deixar de follar amb qualsevol que se'm posara per davant.

Òbric parèntesi. No entenc com vaig trobar raonable o justificable eixa estranya teoria (què tindrà a vore una cosa amb l'altra), però la qüestió és que vaig passar tota la setmana amb eixa determinació entre cella i cella. Tanque parèntesi.

I per això encara hui estic provant a entendre com a poqueta nit de divendres vaig acabar al llit amb un xic amb el qual havia quedat només una volta fa uns mesos per prendre café i del qual no havia tornat a tindre notícies.

— Disculpa, però quina edat tens? —vaig preguntar quan estàvem al llit.
— Veintiuno...
— Hòstia...
— … para veintidós —afegí com si una altra alternativa fóra possible.
— Saps que jo en tinc trenta-dos?
— Sí, pero no te preocupes: me gustan mayores.

Li vaig fer mal.  

Text publicat, irresponsablement, a l'Informatiu.