Secret

Ahir abans de dinar em va assaltar pel carrer la típica dona del veïnat que saps que és família però no fins a quin punt. O millor: fins a quin grau de consanguinitat.

Òbric parèntesi. Este tipus de dona, almenys per a mi, sí que és típica. Tanque parèntesi.

— Fill! Anava a ta casa a parlar amb ton pare, però millor si li dónes tu l'avís. Voràs, el meu menut festejava amb una xiqueta que era... una miqueta problemàtica, ja saps què vull dir, i ara que, gràcies a Déu, ho han deixat estar, el meu Josep no ho porta gens bé i diu que no vol estudiar, no menja res i em contesta malament i jo vull que parle amb ton pare, perquè a banda de ser família ell sempre ha sigut el nostre metge, i el meu Josep té molta confiança amb ell, però com me figure que no em deixarà entrar a la consulta perquè no vol parlar del tema davant meu, vull que li digues a ton pare que siga implacable i que li deixe les coses ben claretes. A tot açò, com està la iaia?

Vaig dir que sí a tot i mentre dinàvem vaig comentar la història amb mon pare:

— M'he trobat amb la dona eixa del carrer de darrere que es féu la façana de casa com si fóra un nínxol del cementeri.
— La dona del meu cosí —identificà mon pare immediatament.
— Això. Que diu que esta vesprada portarà el nano a la consulta perquè ho ha deixat amb la novieta i ara està mig depressiu.
— Merda.
— I com segurament el nano no deixarà que sa mare entre a la consulta mentre et conta la història, volia dir-te que sigues implacable i que li digues que tampoc és per a tant.
— I damunt són d'Adeslas, que passen la targeta i prou... —es queixà mon pare.

Vam continuar amb el dinar i amb el café li vaig preguntar:

— Em contaràs com ha quedat la història, veritat?
— Fill, no has sentit parlar del secret professional?