Ahir, dilluns, a
les 12.40 hores, m'arribà un sms al mòbil des d'un número
desconegut: “Eres muy guapo”.
Durant un minut
vaig pensar si havia de contestar o no el missatge anònim, però al
remat vaig decidir que no havia de deixar passar cap oportunitat (com
als glory hole, mai se sap qui pot estar a l'altra banda) i ho
vaig fer, però, a les 12.59 hores, sense comprometre'm massa:
“Gracias, pero no sé quién eres”.
A les 13.03 hores
el mòbil tornà a sonar: “Soy Susana”.
Susana?
Bah.
A les 13.04 hores
contestí: “Pues lo siento, pero no te conozco”.
El mòbil tornà a
piular a les 13.06 hores: “Claro que no me conoces, aunque he
estado en tu oficina esta mañana”.
Vaig notar com les
galtes començaren a bullir-me. Al llarg del matí havia passat prou
gent pel despatx, però Susana només podia ser la xica que
acompanyava un jove marroquí que havia vingut a primera hora i que
no havia obert la boca durant tota la visita.
Em vaig posar
digne, i a les 13.16 hores contestí “Pues muchas gracias, pero no
deberías enviarme mensajes”, i vaig donar per tancat el tema.
Però no del tot,
perquè un minut després Susana tornà: “¿Por qué no?”.
I, la veritat, ja
no vaig saber què contestar.
Però potser ara,
que vaig de camí a fer un judici del xic que vingué amb Susana,
em ve al cap alguna resposta enginyosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada