La roda de
reconeixement és una diligència de la instrucció penal que té per
finalitat la identificació d'un sospitós per part de la víctima o
del testimoni d'un delicte i, bàsicament, és igual que en les
pel·lícules: l'imputat es col·loca a una sala entre altres
persones (els figurants o, com a mi m'agrada, la
morralla) i ha de pregar perquè no siga reconegut per qui es
troba a l'altra banda del vidre espill.
Encara que pot
resultar molt útil, no és una prova que es practique massa sovint
perquè exigeix que els figurants amb els quals es barreja l'imputat
siguen semblants, i trobar-ne sempre no és fàcil.
Òbric parèntesi.
De fet, per exemple, a València no es fan rodes de reconeixement de
dones perquè no hi ha morralla femenina. Tanque parèntesi.
Este requisit,
tractadíssim per la jurisprudència, exigeix que la morralla
i l'imputat siguen d'una alçada semblant, que tinguen més o menys
la mateixa edat i, per descomptat, que siguen de la mateixa raça.
Quan el sospitós
o imputat està en presó, provisional o per un altre delicte, la
morralla s'obté del mateix centre penitenciari: els
funcionaris trien interns més o menys semblants i ja està, però el
problema ve quan cal buscar la morralla fora de presó, perquè
no tens on triar.
Fins fa poc els
figurants eren persones voluntàries que passaven prop del jutjats (o
s'optava per utilitzar funcionaris judicials), però este mètode
tenia inconvenients: si el detingut era, per exemple, un negre, calb
i de 120 quilos, a vore on trobes un dimarts i bon dia cinc negres
més, calbs i de 120 quilos per gastar-los de morralla.
Fa un temps, però,
que els jutjats han trobar una solució que no està malament:
constituir una bossa amb els condemnats a penes de treballs en
benefici de la comunitat per delictes lleus, de forma que cada vegada
que fan de figurants a una roda els compta com un dia de servicis
comunitaris. Win-win: guanya el sistema, que no ha de buscar
morralla pel carrer i guanya el condemnat, que convalida un
dia sencer de treball per mitja horeta fent de figurant.
Ahir tenia la roda
de reconeixement de dos clients que no arriben als vint anys i la
morralla disponible era de por: hi havia un que havia vingut
tan fumat que amb prou feines podia obrir els ulls i deixar de riure.
Mentre la
secretària els prenia les dades i establia l'ordre de la corrua de
figurants, vaig preguntar a la jutgessa:
— A
ninguno de éstos lo ha condenado usted antes, ¿verdad?
La jutgessa em va
mirar:
— Anda,
pues eso no lo había pensado... aunque viéndoles la cara podría
ser que sí.
El sistema, però,
no és perfecte, i al remat els testimonis no van identificar els
meus clients entre la morralla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada