La pràctica
totalitat de les opinions que he llegit sobre l'escrache a
polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits
cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes
comparant estes accions amb la kale borroka, però no només
en això, perquè també coincidien en dos aspectes més:
primerament, que no és admissible l'assetjament personal i
domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en
segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre
efectes contraproduents pel que fa a l'amplíssim suport popular que
té la PAH.
Pel que fa al
primer punt, he de dir que estic d'acord i que no m'agrada l'escrache
que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert
que qui es troba sota l'amenaça d'un desnonament no té moltes més
opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d'accions
haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més
pacífiques.
Òbric parèntesi.
I no, no em val l'argument que diu que els desnonats són expulsats
de sa casa amb violència perquè d'això ja n'hem parlat: en un
estat democràtic l'ús legítim de la violència és exclusiu de l'estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.
Amb el que no puc
estar d'acord és que les accions d'escrache poden restar
suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i
que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap
polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport
explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació
en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant
l'escrache a polítics no és només perfectament assumible
per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.
En una situació
econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d'atur
suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions
de pensions i prestacions socials, l'escrache haguera merescut
un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una
xicoteta dosi d'assetjament al costat de la pèrdua de poder
adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què
són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en
sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color
verd a la porta d'un diputat al costat dels cinc milions d'aturats
que no troben feina?
En definitiva:
l'escrache està mal, però és que la gent encara està
pitjor.
La violència més gran que mai ha patit una societat es la Deutecràcia, aquesta és estructural i forma part de la política monetaria actual a tot el món. La bambolla de crèdit que actualment esta inflant el deute públic de la majoria de governs occidentals farà que la retirada de la paga extra als funcionaris siga una anècdota, quan arriben les consequències del final d'esta gran bambolla de crèdit sobre el sector públic.
ResponEliminaEt llig molt sovint i, en termes generals, sol estar d'acord amb els teus posicionaments polítics. Malgrat tot això, hui no puc estar més en desacord amb tú. El pitjor que té l'escrache, i el menys estètic, és el mot. L'escrache no és violent -fins ara- si per violència s'entén el dany físic o el forçament de la voluntat o de les condicions 'normals' de vida. Aquells que gestionen la 'res publica' han d'èsser responsables dels seus actes en tots els camps, també el personal. Igual que ho som la resta dels mortals, que patim quan toca pagar els nostres fets.
ResponEliminaDoncs com a política municipal no puc estar d'acord en la permissivitat en l'escrache, malgrat que les meves posicions són totalment alienes als qui més hi van en contra. Rere la tolerància a certes actituds s'acaba amb un delinqüent habitual envoltat de veïns amenaçant de cremar-me el cotxe perquè el seu se l'ha endut la grua per haver aparcat en gual. I sóc regidora de Medi Ambient!
ResponEliminaM'agrada comprovar que no hi esteu d'acord des de punts de vista completament oposats ;)
ResponEliminaGràcies per deixar-vos caure pel blog i per comentar :)