Alcalde Martinet

Dimecres passat, en arribar a casa de la iaia, me la vaig trobar parlant amb un home encara més vell que ella, vestit amb una jaqueta que tindria cinquanta anys i una corbata estreta.

— Ma filla! Tu saps qui és este home?

— Ni idea.

— És el cosí del iaio.

— Ah... Molt bé.

Em sentia com un explorador de principis del segle XX tot just després de descobrir una tomba egípcia plena de mòmies.

— Ton iaio i jo ens vam criar junts, perquè ell es quedà molt jove sense pare ni mare. Jo era un any major que ell i quan vam nàixer el nostre iaio era alcalde del poble. Això ho sabies?

— Sí, m'ho contà el iaio quan era menut.

— Els rojos d'aquella època, que no són com els d'ara, no volien que el meu iaio fóra alcalde i li van traure una cançoneta: “Martinet vol ser alcalde i no acudí a la sessió / perquè no tenia tratge es posà el de la comunió”.

Vaig guardar silenci.

— Això no ho sabies, eh? —tornà el cosí del iaio.

— No, la veritat és que no.

I el vell tornà:

— Estic mirant-te i tens la mateixa cara que un nét meu que viu a Castelló. També és fadrí i un poc efeminat.

Aquell dia vaig dinar amb la cançoneta al cap i la sensació d'haver consumit drogues.