Dissabte nit, al
llit.
—
M'estimes?
No m'ho puc creure
i amolle:
—
QUÈ?!
El meu convidat es
fa enrere:
—
Res... No res...
—
Ok.
Ho atribuïsc,
encara, a al·lucinacions provocades pels excessos de la nit de
divendres i continue amb el que tinc entre mans, que no és poca
cosa, fins que el convidat ataca una altra vegada:
—
M'estimes?
Ja no puc fer com
que no ho ha dit.
—
No creus que és
una miqueta prompte? Et conec només una setmana...
El xic que tinc
estés al llit es queda mirant el sostre i remata:
—
M'és igual, jo sí
que t'estime.
I és que no has
de fiar-te mai de qui es presenta a casa amb un llibre de poesia baix
del braç: són massa intensos.
caram si que et fas estimar ràpid
ResponElimina