—
Et puc fer una
pregunta?
—
Clar, dispara.
—
Voràs, és que el
meu fill se n'ha anat de casa i vull saber si puc fer alguna cosa per
obligar-lo a tornar.
—
Quina edat té?
—
Vint-i-dos.
—
No,
no pots fer res.
—
Saps què passa?
Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic)
i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un
xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era
musulmà. Musulmà de Marruecos (resic).
Musulmània,
capital Marroc.
—
Ara resulta que un
dia l'amic del meu fill diu que a casa tots hem de fer el
ramadà i jo li dic que no, que si ell vol fer-lo que el faça, però
que jo no pense passar fam perquè ho diga ell.
—
Molt lògic.
—
Total, que per
culpa del ramadà (!) el meu fill i jo vam discutir i se'n van anar
de casa els dos: el meu fill i el musulmà, i ara no sé on pot
estar.
—
Li has telefonat
al mòbil?
—
Moltes
voltes, però el metge m'ha recomanat que no ho faça més.
On diu metge
heu de llegir psiquiatre.
—
Has de fer cas al
metge...
—
Home, jo te dic
una cosa: imagine que a Marruecos no estaran, perquè allà no
fem com ací, que quan se dóna un cas de desviacions (!!!) fem com si no
passara res i ja està. No: allà són uns intolerants.
Arribats a este
punt només em toca somriure i preguntar:
—
Em dius què et
dec, que tinc una miqueta de presa?
—
Sí, clar... seran
huit eurets. Per cert, com està la iaia?
Este és l'encant
del comerç de proximitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada