Durant
els set anys de govern de ZP, i no només durant el trienni negre
de la segona legislatura, fins i tot aquells que podem presumir de no
haver votat mai socialista havíem de suportar un discurs que fregava
l'odi per part de la dreta popular.
Eixa
dreta social, instigada i embravida per la dreta mediàtica i
política, acusava ZP d'haver trencat la família, d'assassinar
xiquets a tothora i d'adoctrinar fetus a les escoles (o era al
revés?), de trair els morts d'ETA o d'haver afonat Espanya com a pas
previ a desintegrar-la, de forma que aquells que parlem de política
mentre ens fem el café ens trobàvem massa sovint discutint sobre
coses increïbles i situacions imaginàries.
Òbric
parèntesi. I la cosa, com a exercici clínic, resultava prou
esgotador. Tanque parèntesi.
Amb
l'arribada de la dreta a la Moncloa i, sobretot, amb l'esclafit dels
casos de corrupció que esguiten pràcticament tot el PP, aquella
gent que anunciava l'apocalipsi no va callar, però sí que va
canviar el discurs: van passar del desastre socialista al
“tots els polítics són iguals” per provar a camuflar que el PP
no solucionaria la crisi, no impediria que les dones avortaren (només
ho dissimularia), faria les mateixes (o pitjors) retallades que féu
el PSOE, deixaria que els gais més integrats continuarien casant-se,
negociaria amb ETA o no sabria com traure's dels dits la deriva independentista de Catalunya. I a més a més, acabaria imputat per
corrupció fins i tot l'electricista del carrer Gènova.
Convé
lluitar contra eixe discurs, el de que tots els polítics són
iguals, per salut democràtica i higiene intel·lectual (o
viceversa), i perquè resulta terriblement fàcil.
Al
País Valencià vam viure l'enèsim exemple la setmana passada a la
sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia: mentre el diputat
Rafael Blasco, que ha estat huit voltes conseller de la Generalitat,
declarava per la seua implicació en una trama que desviava fons
públics que havien d'haver-se destinat a pous d'aigua a Nicaragua,
la construcció d'un hospital a Haití o a la lluita contra la sida a
Àfrica i que van acabar a les butxaques dels seus amics, entre el
públic es trobava Mireia Mollà, diputada de Compromís per Alacant,
justament la mateixa circumscripció que ha ofrenat a les Corts set imputats per corrupció del PP.
Mireia
Mollà i la socialista Clara Tirado són les responsables que este
cas haja pres la dimensió que té, denunciant-lo en 2010 i
col·laborant amb la fiscalia i l'acusació popular i revisant
centenars d'expedients i milers de fulls.
Em
vaig trobar Mireia al TSJ el dia que declarava Blasco. S'havia pintat
les poques ungles que li quedaven de groc i no podia dissimular els
nervis. “No he dormit en tota la nit”, em va dir mentre ens
passava pel costat un dels advocats dels acusats, aquell que va suggerir al seu client la possibilitat de violar-la.
Quan
algú em diga que tots els polítics són iguals li preguntaré si
considera que Blasco i Mollà ho són, perquè per a mi no són ni de
la mateixa espècie.
Fotos del dia de declaració de Blasco, per J. Cárdenas al Levante.
Rafael Blasco no és un polític: és un símptoma. Si finalment desapareix de l'escena pública, potser serà senyal de que alguna cosa està canviant, i que la societat valenciana comença a superar la seua malaltia. Encara que a mi no em costa gens imaginar-me'l fent el más difícil todavía: doble mortal con tirabuzón, i reinventant-se com a estratega d'UPYD, Siudadanos, o vés a saber quin altre xiringuito.
ResponEliminaMira, has advocat a la meva part optimista. Necessitem que gent amb principis redacti una bona normativa anticorrupcio i antiprevaricacio (si no son el mateix...).
ResponEliminaSalutacions.