Sobreexposat

Este cap de setmana m'ha visitat el nóvio mallorquí, aquell que vaig conéixer l'última setmana de desembre a Palma.

Òbric parèntesi promocional. Els detalls de la història mallorquina, per desig dels meus editors, formen part dels textos inèdits de la segona part de Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi promocional.

Amb esta visita he confirmat les sospites que tenia al cap i que no em fan gaire feliç: la sensació que em queda als llavis, a la pell i als llençols de casa és la d'una sobreexposició sentimental que NO sé com traure'm dels dits.

Durant els dies que vaig passar a Palma era com si algú m'haguera obert el pit amb un bisturí i amb les mans m'espremera el cor per jugar amb ell. Des d'aleshores eixa sensació no ha minvat, sinó que ha crescut dia rere dia des que em va dir que vindria a València en gener i que ha acabat trastornant-me durant tot el cap de setmana.

No em sent còmode quan no puc controlar el que sent. No em sent còmode quan em toca pegar-me un punt a la boca per evitar preguntar allò que vull preguntar perquè qualsevol resposta possible em fa por. No em sent còmode quan el meu cap no para els peus al meu cor. No em sent còmode amb el cor al descobert.

No em reconec quan no sóc capaç de fer una altra cosa que pensar en algú, perquè tinc la sensació de no ser sincer: no sé si el que sent és de veritat, si em dedique a projectar allò que vull sentir, si em comporte com un incontinent emocional o, en definitiva, si estic sentint allò que vull sentir i no allò que veritablement hauria de sentir. No sé si em faig trampes al solitari.

Em fa, però, més por el contrari: no vull imaginar-me que els sentiments que experimente són versemblants, que la intensitat amb la qual visc determinats fets o les expectatives que diposite en algú puguen tindre la transcendència sentimental que em figure que tenen o que es corresponen efectivament amb la realitat que el cor, els budells i el sexe em fan sentir.

No vull sentir tant.