Ahir
es van plantar al despatx una parella de iaios que fa uns mesos es
van posar a viure al costat de casa.
—Perdone
vosté que ens presentem sense avisar. Volíem demanar-li una cita
—començà
el vell.
—Per
favor, no em parlen de vosté. Passen, que els puc atendre ara.
Van
seure i el vell va fotre una colzada a la vella:
—Parla
tu.
—És
igual, home. Tu i jo ens
expliquem igual de malament.
—Qualsevol
dels dos em va bé —vaig
intervindre
La
iaia va prendre aire abans de començar.
—Bé,
mire, hem vingut a vore'l perquè ens agradaria deixar arreglades
unes coses abans de fer-nos vells.
Era
inevitable no somriure: els iaios sumaven més de cent cinquanta anys
i encara parlaven d'“abans de fer-nos vells”.
—La
qüestió és que —va
abaixar la veu la iaia—
el meu home i jo no estem casats.
Em
vaig recolzar a la cadira i vaig sentir una gran admiració per esta
parella de joves:
—Em
fa la impressió que ens entendrem molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada