Sona
el telèfon a casa del pares i l'agafe:
—Diga'm?
Contesta
un vell a l'altra banda i iniciem una conversa impossible:
—Qui
és?
—Em...
sóc Martí.
—Martí?
Martinet?
—Per
qui pregunta, senyor?
—Sóc
el tio Martino.
Silenci.
—Hola
tio Martino.
—Com
estàs fill?
—Bé,
gràcies.
—I
la iaia?
—Molt
bé també.
—Em
pensava que ja no quedaven martinos
en la família perquè els havien matat en guerra els rojos.
—Jo
no aní a la guerra, tio.
—Vull
dir-te una cosa, Martinet: tu al meu costat no has de tindre por de
res. Mentre jo estiga al teu costat a tu no et xiularà ningú a
l'orella, encara que pese cent arroves i siga gran com una figuera.
Això ho tens clar, 'itat?
Un
altre silenci.
—Sí,
tio. Gràcies.
—Dóna
recuerdos.
Adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada