Si la vida et dóna llimes...

Este últim cap de setmana m'ha tocat passar dos voltes pel mateix pub, l'ADN de València. Este local, un dels pocs que ha sobreviscut, de moment, al tancament inevitable d'allò que es coneix com “locals d'ambient” ha estat un infern: divendres hi havia una festa lesbiànica i dissabte em vaig deixar caure una estona amb dos amics gais amb els quals havia eixit a sopar.

L'ADN és com la resta de locals gais de València (i del món occidental): una puta merda. La música és infame, l'espai podria ser perfectament un garatge (o un estable), la beguda es destil·la a una banyera (de fet, este local és l'únic on he vist que podies demanar alcohol de la marca del supermercat Dia%) i el personal contractat segur que implica bonificacions fiscals. Però, com deia, este cap de setmana m'ha tocat anar dos voltes.

Divendres no em vaig donar compte de res, però dissabte anava molt més sobri i en entrar vaig ser jo qui va demanar al cambrer les begudes per al grup. Vaig dir: “Hola. Em poses un vodka amb llima, un rom amb cola i una cervesa”.

El cambrer, però, en lloc de llima em va posar lima i li ho vaig dir: “Perdona, volia dir llima, no lima”. El xic de tirants em va mirar des de l'altra banda de la barra i, en lloc de, senzillament, canviar la beguda sense més, perquè és cert que el tema podia donar lloc a una confusió, va decidir que em podia retraure allò que considerara convenient, com la llengua que havia decidit parlar: “¿Llima? ¿En qué idioma se supone que me estás hablando?”.

Vaig contestar que estava parlant-li en valencià i que estàvem a València, per si de cas es pensava que estava a París a o Nova York treballant a una cocteleria de luxe, i finalment em va canviar la beguda, però l'incident ja em va posar de mala hòstia.

De veres hem arribat a un punt en el qual hem de donar les gràcies si no ens insulten quan, com a clients, demanen una copa en valencià?

En realitat, però, la culpa és meua: qui em mana anar a un lloc així?