A Melbourne la roja roja victoriana
té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels
En
tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans
d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.
Les
casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris
europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió,
com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous
edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics
edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se
la barba val 50 dòlars.
La
impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig
camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre
Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a
la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.
Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.
La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà
L'òpera de Sydney, que no cau a trossos
A
Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen
els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de
l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig
contestar.
Vaig
deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de
recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera
House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a
creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb
més gratacels que el de Melbourne.
Quan
no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic
barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí
botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el
videoclip de A sky full of stars.
La
segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho
fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus
vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de
missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va
sorprendre: “Eres valencià o català?”.
Vaig
iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de
Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava
a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.
“A
Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs
dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en
un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els
australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un
negoci” em va explicar.
Tot
això resultava molt interessant, però després de tants dies a
Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren
unes altres: “Fem una cervesa?”.
El
xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels
a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un
hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per
a compartir. Eixim al balcó.”
—Pensava
que faria més vent, però s'està bé —vaig
dir.
—Ací
l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més
plujosos de l'any?
—Sí,
ja m'ho han dit.
Vam
passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam
follar drets, amb tot Sydney als peus.
—Mai
havia follat tan alt —vaig
reconéixer.
—I
has notat alguna diferència?
—Tampoc
havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa
compensa l'altra.
A un d'eixos vaig follar
es veritat que a l'hemisferi sud es folla en sentit contrari? xD
ResponEliminaNo, Borriana no és un "poble" de Castelló: http://joaquinserranoyuste.blogspot.com.es/2010/04/ciudad-de-burriana.html
ResponElimina