Este
estiu mon pare em va demanar que l'acompanyara a un lloc en cotxe i
li vaig dir que sí, encara que ja sabia que la seua intenció era
tindre'm tancat perquè no poguera fugir quan iniciara la
conversa.
—Saps
que el mes que ve faràs trenta-cinc anys i...
—Jo
sí, però la gent no ho sap. I no és el més que ve; és en
octubre. Quasi en novembre, en realitat.
—I
tu saps que tots els teus amics estan casant-se
i tenint fills i tu no?
—És
que ara ho casen tot i, de fet, els meus amics
ja s'han casat. El que estan fent és començar a divorciar-se,
encara que alguns no ho saben.
—Ja
saps què vull dir.
—No,
en realitat no ho sé.
Mon
pare pren aire.
—No
vols tindre fills?
—No.
—No
vols tindre parella?
—No.
Mon
pare s'emprenya per moments:
—“No”
i“no”? Estem parlant com a adults, eh? Fes el favor de no
comportar-te com un idiota. És que vols morir a soles?
—Tots
morim a soles.
Mon
pare prem amb força el volant.
—Tan
malament t'ha anat a tu que no vols tindre família?
—No
és qüestió d'això, papà. A mi m'ha anat genial, però la gent es
reprodueix independentment de com li ha anat en la vida perquè
encara som mig monos.
Baralle
la possibilitat de dir a mon pare que estic a favor de l'extinció
ordenada de l'espècie, però per la cara que em posa crec que no és
el moment.
—Dis-me
la veritat: has tingut algun desengany amorós?
Em
gire i alce una cella:
—N'he
tingut molts, papà. De fet en tinc cada dia, però això no m'ha
llevat les ganes de casar-me, emparellar-me o tindre fills; això
només m'ha fet més cínic.
Que difícil és transmetre això als pares !
ResponElimina