La conversa (i II)

—No ho entenc, fill.

—Què no entens, papà?

—Que no vullgues casar-te o ajuntar-te o el que siga i tindre fills.

Veig que el tema, de veritat, preocupa mon pare i decidisc ser irritantment autocomplaent:

—No és que no vullga; és que no em fa falta perquè m'agrada la vida que tinc i no trobe la necessitat de complicar-me l'existència. No em fa mal res, tinc una feina que m'encanta i que em realitza, una casa bonica i un vestidor ple de roba, tants amics que em costa atendre'ls com es mereixen i, fins i tot, de tant en tant pegue algun polvo.

Òbric parèntesi. Tampoc no cal donar massa detalls a un pare sobre estes coses. Tanque parèntesi.

—I no creus que...

—De veritat, papà, que pots estar tranquil. Sóc molt feliç i als meus dies els falten hores per a fer tot allò que vull i que m'agrada fer i estime i em sent estimat per molta gent. No pots imaginar-te com d'afortunat em sent cada dia gràcies a les persones que m'envolteu.

Mon pare relaxa les arrugues del front.

—Bé, en eixe cas, i si vols que em quede més tranquil, només m'has de prometre una cosa.

—Quina?

—Que si trobes algú que et vullga i a qui tu vullgues almenys intentaràs no cagar-la.

Ara sóc jo qui es relaxa al seient del copilot.

—Això sí que t'ho puc prometre.