Odiar

L'altre dia, per Twitter, un usuari català em va enviar un missatge privat recomanant-me una «cura d'odi als catalans», donant a entendre que perquè qüestione això que alguns diuen «el procés», me'n ric de les vambes amb estelada i considere infumable quasi tot el que escriu Vicent Partal sent odi pels catalans.

Òbric parèntesi. És de conya que algú m'acuse d'odiar els catalans, així en general, quan servidor ha repartit amor per tants llits (i carrers i hotels i replanells i discoteques i...) de Barcelona. Tanque parèntesi.

Siga com siga, açò torna a evidenciar que quan el discurs polític es tensa tant i es redueix a «ells» contra «nosaltres» la primera víctima sol ser el nivell d'eixe mateix discurs.

Esta situació no només ocorre amb una Catalunya que no sap ni on va ni, sobretot, on acabarà, sinó que gràcies al discurs de Pablemos s'ha estés al conjunt de la Confederació Ibèrica de Nacions, de forma que hem arribat a un punt en el qual sembla que exigir que Monedero explique per què va tributar a través d'una societat uns ingressos que havia d'haver declarat com a persona física, beneficiant-se així d'un tipus impositiu molt menor, fa que qualsevol esdevinga casta.

De la mateixa forma, sembla que qui gosa a retraure que el mateix que diu que un polític no pot cobrar més de tres vegades el salari mínim interprofessional haja facturat a països per un import que multiplica per 200 el salari mitjà d'aquell país està a favor del «sistema», de desnonar els pobres i de retirar la medicació als malalts d'hepatitis C.

O, també, que qui presenta una declaració complementària per provar a apanyar eixa primera declaració plena d'irregularitats no és susceptible de crítica sense que qui s'atrevisca a fer-ho siga considerat un enemic de la unitat popular d'esquerres.

Quan es planteja la política com una confrontació contínua passen estes coses: es ressent el nivell del discurs i s'acaba fent el ridícul.

.