L'informàtic (II)

Divendres, amb la intenció de treure’m el regust amarg de l’encontre que havia patit unes poques hores abans, vaig convidar després de sopar el meu informàtic per veure una pel·li al sofà.

Mentre el disc dur extern reproduïa Rec, de Balagueró, jo mirava de reüll el meu convidat, i feia una llista mental dels pros i dels contres que suposaria encetar una relació amb ell.

Els contres formaven una llista tan llarga com insubstancial: és informàtic -amb tot el que això implica-, va vestit com si vivira a un caixer automàtic, té una arracada horrible i un pentinat passat de moda, li agrada l’anime japonés i pensa que la millor sèrie que s’ha emés mai a la televisió és Bola de drac.

La llista de pros també és llarga: és tendre, no té cap trastorn mental evident, és divertit, graciós i simpàtic, és atractiu i folla molt bé.

La pel·li acabà i el meu informàtic em proposà anar al llit, però jo continuava pegant-li voltes al cap sobre la conveniència d’iniciar una cosa més seriosa i se’m va ocórrer mirar-li als ulls.

Vaig guardar uns segons de silenci, mentre provava a endinsar-me en la ment del meu informàtic, després dels quals només vaig dir:

- Anem.

I mentre em besava i follàvem de forma tendra i animada vaig veure ben clar que no podia proposar res seriós al meu informàtic, ja que vaig reconéixer allò que havia vist al seus ulls abans d’entrar al llit: es tracta d’una bona persona.

I una bona persona és el pitjor que es pot creuar pel meu camí, perquè em fa sentir miserable.