Cinquena parada estiuenca: misogínia d'anar per casa

Per fer front a una relació d'una forma raonada, sana i serena el millor que es pot fer és justament allò que no faria una dona, perquè conéixer les neures i les fòbies femenines és el millor manual per evitar fer malbé una relació, siga quina siga la seua classe o natura: fer el contrari del que fan les dones hauria de garantir l'èxit d'una relació.

En estos moments, el meu festeig amb el xurret ha arribat a un punt en el qual em tempta la idea de parlar-ne amb ell. De parlar de la nostra relació, s'entén.

I crec que ha estat un contagi en tota regla: les meues amigues tenen per costum malbaratar les seues relacions amb manifestacions tipus: 'en quin punt estem?' o 'crec que hem de fer de la nostra una relació tancada' o 'sembla que no t'importe tant com els teus amics'.

Esta estúpida i absurda idea, però, ha estat ràpidament descartada perquè sóc de l'opinió que com menys es parle d'una relació millor aniran les coses: les relacions cal viure-les i gaudir-les. I punt.

Malgrat això, com deia, últimament una veueta m'ha rondinat al cap la idea de fixar els termes de la relació que mantinc amb el xurret i potser siga perquè estic fent front a esta relació d'una forma neuròtica i histèrica*, exactament com ho faria una persona amb vagina.

I no, no vull fer-ho amb així, perquè a mi m'agrada portar les relacions d'una forma lleugera, despreocupada i sense neurosis ni obsessions: en definitiva, com un home.

Imatge de R. Robinson

* 'Histèria' deriva del grec hystéra, que significa 'matriu' -d'ací el mot 'histerectomia': extirpació de l'úter- perquè els grecs consideraven que esta malaltia nerviosa afectava només les dones. Misogínia clàssica, doncs.

Quarta parada estiuenca: la guàrdia de les samarretes

Diligències Urgents 1223/09

- Conta'm què ha passat.

- Vols la veritat?

- Només si és estrictament necessari.

Un advocat ha de conservar sempre part de cinisme, fins i tot quan són les huit i mitja del matí.

- Voràs... la meua dona i jo de tant en tant pillem un gramet de coca i ens muntem una festa a casa i ahir la cosa se n'anà de les mans i vam acabar a hòsties...

- Té un braç trencat, per si no ho sabies...

I sembla que un detingut ha de conservar sempre la poca vergonya, fins i tot quan són les huit i mitja del matí.

- Bé, ella m'esgarrà la camiseta.

- En eixe cas esteu en pau.

No te jode.

*

Diligències Prèvies 156/09

- ¿Qué es el Correllengua?

- Da igual. Ponte la camiseta

- No, dímelo.

- Estás en los calabozos del juzgado, sucio, descamisado y acusado de un robo con fuerza, ¿de verdad te preocupa qué es el Correllengua?

- No sé.

- ¿No sabes? Anda ponte la camiseta y no hace falta que me la devuelvas: te la puedes quedar.

Em mira, no massa convençut i em diu:

- Pero es que es azul.

- Ya lo siento, no he tenido tiempo para prepararte un outfit completo.

De vegades els advocats fem massa coses pels nostres clients.

Imatge de Tobenai

Tercera parada estiuenca: les guàrdies

M'he vist obligat novament a deixar enrere la platja i l'operació melanoma que tan gustosament estava portant endavant perquè hui he encetat una setmana de feina que espere que siga productiva, ja que tindré tres guàrdies seguides.

La primera, que acabarà demà a les 9 del matí, de moment ja m'ha reportat un parell d'exhorts sense importància, un cas de conducció alcohòlica amb un resultat de 0,98 mil·ligrams d'alcohol per litre d'aire espirat (una borratxera com déu mana) i un cas de -falsa- violència de gènere.

La suposada víctima de violència ha referit que no ha patit cap agressió física, ni cap amenaça ni insult per part del seu ecs! però, en canvi, afirmava sentir una por incommensurable alhora que assegurava que ella només volia arreglar les coses.

Era tan evident que la denúncia de la víctima responia al rebuig que havia patit i que només volia cridar l'atenció que durant l'interrogatori vaig estar temptat de preguntar-li si encara estimava el seu suposat agressor, però vaig deixar córrer la idea i centrar-me en les preguntes que la jutgessa formulava:

- ¿Tiene miedo?

- Sí, mucho. Tengo miedo de que me haga algo...

- ¿Pero le cree usted capaz?

I ella mateixa, o millor: la seua sordesa la va delatar:

- Sí, claro que quiero la paz. Y también volver con él.

Definitivament, es tractava només d'això.

Imatge de Rebecca Rijsdijk, a The photographic dictionary

Segona parada estiuenca: l'actualitat sentimental

Tot i que m'havia promés que passaria molt de temps abans de tornar a posar un peu a Barcelona, quan el meu xurret va assegurar que 'Barcelona es una ciudad que me maltrata' no em vaig poder contenir i vam decidir passar la segona setmana d'agost a terres catalanes per fer tot allò que faria una parella d'autèntics barcelonins: passejar pels seus barris, comprovar com el límit de 80 km/h per entrar i circular per les rondes de la ciutat no només ha aconseguit evitar embussos i accidents, sinó que permet al copilot fotre mà al conductor sense posar en risc la seguretat vial, fer una escapada a Girona i tornar a dinar a Le Bistrot, als peus de Sant Domènec, o passar un dia de platja a El Garraf i constatar que les platges valencianes superen les catalanes en tots els sentits.

També vam tindre l'oportunitat de festejar una nit estupefaent amb els nostres amfitrions Ferran i Sophia, una d'aquelles nits que comencen a esdevenir clàssiques i en les quals la cocaïna ravalera i els kir royal alleugeren la ment i engreixen les llengües, efectes que sembla que es mantenien vius a l'endemà:

- ¿Por qué no vamos a la India? -em proposà de camí a València.

- ¿A la India? Lo siento, pero no voy a países en los que te piden una vacuna para entrar.

- En realidad son siete vacunas, que ya me he informado.

- Peor me lo pones: cuando te piden una vacuna para visitar un país lo que tienes que hacer es no ir, porque una vacuna es como una luz roja que dice 'no entres', así que cuando te piden siete vacunas para visitar un país ya sabes que no puedes esperar nada bueno de ese sitio.

Vam riure -ell més que jo, perquè servidor parlava seriosament- i m'amollà:

- Creo que te has buscado un novio un poco loco.

La paraula novio retronà al meu cap i em feu somriure com un adolescent, perquè era la primera vegada que cap dels dos feia ús de la parauleta en qüestió i vaig mentir, perquè si ell m'ho demana seria capaç de beure aigua del Ganges:

- Lo siento, pero aun así no pienso ir a la India.

Primera parada estiuenca: l'actualitat política

Faig una breu parada en les vacances estiuenques per deixar enrere el sol, l'arena de la platja i la ment en blanc per tornar a la civilització, a l'estimat asfalt, a consultar el correu electrònic i a fixar la mirada en una pantalla, però amb un bronzejat ideal, que conste.

Durant esta primera quinzena d'agost he intentat mantenir-me allunyat de l'actualitat informativa estival, però enguany, de forma estranyament inusual, els polítics que ens malgovernen i els maltracten contínuament durant el curs han decidit també fer-ho, i de quina forma!, durant estos primers quinze dies d'agost, de manera que m'he vist obligat a assistir amb espant als deliris dels nostres polítics.

Els atemptats d'ETA a Burgos i, sobretot, a Mallorca dispararen declaracions de les têtes pensantes espanyoles que més que aportar serenitat i reflexió al problema ens obligaren a arquejar una cella i a preguntar-nos si el que havíem escoltat era real. Així, mentre el Borbó es despatxava amb 'hay que darles en la cabeza hasta acabar con ellos' i ZP semblava ignorar que la cadena perpètua no està vigent a la Confederació Ibèrica de Nacions quan afirmà que 'no pueden escapar, pasaran su vida en la cárcel' i l'estrafolari Revilla afirmava carregat d'algun licor cantàbric que justament seria la perpètua el millor instrument per combatre el terrorisme, l'inefable i beatífic Basagoiti expressava el seu pesar perquè la bomba de Mallorca no els haguera explotat als terroristes mentre la transportaven.

Després d'escoltar totes estes declaracions, no vaig poder evitar pensar si ja que estos quatre personatges cobren de l'Estat, no els podríem exigir una miqueta de responsabilitat i de trellat, però ràpidament l'arxiu de la imputació de Camps per part del seu amic De la Rúa i l'acusació de la Cospedal assegurant que el Govern, la policia, la judicatura, les lògies maçòniques de mitja Europa i els extraterrestres de tota la galàxia estaven confabulats per punxar telèfons i per instal·lar micròfons ocults a les seus dels populars sense haver aportat cap mena de prova, les declaracions antiterroristes i a favor de la cadena perpètua per part de polítics de primera línia no em van semblar tan horripilants. 

 

I és que la capacitat dels nostres polítics per sorprendre's no té límits, per la qual cosa no convé rebaixar massa les expectatives: la propera serà millor encara.