Finestrat

El cap de setmana a la Marina -segona etapa de la campanya Coneix el País- ha estat un plaer per als sentits (per a tots i en tots els sentits) i m'ha permés comprovar en companyia del meu xic l'aplicació del bilingüisme perfecte que té lloc a la Marina (encara que siga entre anglés i alemany), les aberracions urbanístiques que no només evidencia l'skyline de Benidorm, sinó les urbanitzacions que creixen com bolets a les faldes d'Altea o que envolten les salines i el Penyal d'Ifac a Calp, la tendència dels veïns de Finestrat a ocupar el carrer amb plantes i cadires i que els ous a la flamenca i el fetge a la planxa són els plats estrella de la gastronomia a Gata de Gorgos, un poblet en el qual pots trobar botigues a la vora de la nacional amb cabassets i cistelles de margalló i de palmell al costat de barrets mexicans per als amants de l'artesania local.

Com ja vaig avançar, el meu xic i servidor ens allotjàvem a un hotel de luxe, de només set habitacions als peus del Puig Campana, per cortesia de la màfia farmacèutica, la qual cosa ens obligava a fer-nos passar per metges.

L'habitació que ens havien reservat, amb terrassa i vistes al jardí i a la piscina, estava batejada amb el grandiloqüent epítet d'imperial i a banda d'un llit amb dosser i cortinatges abusius comptava amb una butaca impossible, amb un estampat de lleopard i un tacte similar al vellut i que hem aprofitat per desdejunar dissabte i diumenge, ja que el desdejuni se servia a domicili.

Òbric parèntesi. La primera visió de la butaca lleopardina em va deixar tan impactat que per un moment vaig barallar la possibilitat que algun taxidermista haguera dissecat Alaska i l'haguera convertida en un moble d'hotel. Tanque parèntesi.

Al restaurant, tot just mentre un vell alemany punxava una versió instrumental del tema principal de Titanic a un orgue de joguet, el meu xic i jo gaudíem d'una vedella tan tendra i tan jove que la mort de la qual es podria considerar un avortament i no un homicidi, quan un dels responsables de l'hotel s'apropà a preguntar-nos a quina hora voldríem el desdejuni i si tot era del nostre gust. I també preguntà:

- ¿Y en qué hospital trabajan ustedes?

- Pueeees... en un centro de salud -vaig balbucejar incapaç de donar una resposta creïble per culpa del vi.

Hores més tard, al llit amb el meu xurret, comentàvem la jugada entre rialles i copes de gin lemon i vaig amollar:

- La verdad es que le podría haber dicho que trabajábamos en Corporación Dermoestética, porque, total, ya metidos en un fraude...

Però ho vam fer bé: el meu xic i jo som més senzills que tot això.