La societat occidental, desenvolupada, democràtica i frívola que ens ha tocat viure no està exempta d'horror: ens espanta la programació de Telecinco, el català que parla Ferran Monegal o els polítics que ens malgovernen; i un suor fred ens recorre l'esquena cada vegada que Bisbal trau un nou disc, que Leire Pajín dóna una conferència de premsa o que escoltem la veu de Jesús Mariñas.
De la mateixa forma, ens atemoreix la possibilitat de fer-li un bony al cotxe, la vigorèxia de Pablo Motos o el preu de les copes als locals de moda; i ens posa els pèls de punta l'accent andalús, la quantitat d'hores al dia que perdem al Facebook o el somriure de cocodril d'Esteban González Pons.
Igualment, ens espanta la possibilitat de quedar-nos sense connexió a Internet durant cinc minuts, perdre les claus de casa o que el nóvio tarde més d'un quart hora a contestar un missatge de mòbil; i molts pensem que el pitjor que ens pot passar és quedar-nos un dissabte sense eixir, que ens isca un gra a la cara quan tenim una cita important o haver de fer la cua per comprar les maleïdes càpsules de Nespresso.
Però molts de nosaltres, superficials, capritxosos, consentits i malcriats, també sabem reconéixer el vertader horror perquè no hi som immunes, i sabem que l'horror diari, per dir-ho d'alguna forma, que ens produeixen coses com Belén Esteban, Joan Laporta, els editorials d'El Mundo o una taca en la camisa no poden comparar-se, ni de lluny, amb l'horror que ens arriba des de llocs molt més llunyans i als quals mai hi anirem, però que per un moment podem sentir ben a prop.
I sabem, malgrat tot, que això és el vertader horror i que és pitjor encara que els abdominals de Pablo Motos.
els nostres són uns horrors de privilegiats
ResponEliminasense cap mena de dubte!
ResponEliminavaya chusta!!!
ResponElimina