Maniàtic

Fa només quinze dies em queixava de l'argumentació que alguns grups de pressió enarboraven per defensar en nom de la llibertat allò que els eixia dels collons. Em referia, en resum, a com alguns pretenen fer un ús prostituït de la llibertat per contrarestar iniciatives amb les quals es pot o no estar d'acord però que són perfectament vàlides en democràcia i que, en cap cas, suposen un atac a la llibertat individual o col·lectiva dels ciutadans, sinó l'exercici normal de les regles democràtiques.

Parlava, en concret, de dues iniciatives falsament polèmiques com l'abolició de les corregudes de bous a Catalunya i la futura llei contra el consum de tabac a llocs públics, i nomenava de passada Javier Manías, tristament conegut per haver manifestat en mil i una ocasions que fumar-se un cigarret en la cara d'un altre és la màxima quota de llibertat a què pot aspirar una persona en el segle XXI.

El primer article d'este escriptor i acadèmic que ha vit la llum enguany fa una passa més enllà i uneix en unes poques ratlles tots dos temes: la iniciativa popular per prohibir les corregudes de bous a Catalunya i la imminent llei antitabac del govern de ZP.

L'article és, en poques paraules, un despropòsit generalitzat i barreja argumentacions tan destrellatades que obliguen el lector a plantejar-se si Manías ha entrat en un procés de senilitat irreparable i com és possible que els responsables d'El País Semanal (EPS) no hagen notat res estrany en els articles del vell escriptor.

Sense ganes d'aprofundir en el fons, si és que es pot considerar que este article té fons ja que compta amb perles com ara que 'La próxima ley antitabaco, por ejemplo, de la que hablé hace unos meses, impide que existan locales en los que se reúnan los fumadores, en vez de aconsejar a los enemigos del humo que se abstengan de frecuentarlos, lo mismo que está vedado el acceso a los casinos y a los bares de topless, supongo, a los menores de edad, o que la mayoría de los heterosexuales procuran no entrar en sitios de ligue gay, porque allí nada se les ha perdido', suposa un insult a la intel·ligència dels lectors del setmanal per part de l'autor i, també, evidencia que la suposada qualitat dels escrits del reputat escriptor és inexistent.

Ens agrade o no EPS és el dominical de referència a la Confederació Ibèrica de Nacions i atorgar un espai tan destacable com la última pàgina a un senyor tan envellit que no fa una altra cosa que queixar-se del soroll del carrer, de les processons de Setmana Santa, de les molèsties que suposen les obres públiques, de la pèssima temporada que feu el seu equip de futbol o del fet que ja no podrà fumar-se un cigarret en un restaurant té el mateix valor que deixar que el president de l'associació de jubilats d'un barri qualsevol es faça càrrec de la columna.

En EPS no han pensat que si volguérem llegir articles com els que perpetra Manías cada puto cap de setmana ens deixaríem caure de tant en tant per una residència a escoltar les opinions dels vells més senils?