Doble moral

De tots els elements que envolten els casos de pederàstia que assetgen l'Església catòlica hi ha un que resulta, sense cap mena de dubte, el més greu: la doble moral d'aquells que es permeten condemnar al foc etern aquells que no ens empassem allò que ens diuen i alhora deixen caure la mà per sota dels llençols del llit d'un xiquet; la doble moral dels mateixos que es permeten el luxe de dir-nos com hem de viure i que pretenen controlar la vida de la societat i que al mateix temps saliven davant la imatge d'un xiquet en calçotets; la doble moral dels que exigeixen que a les escoles públiques s'impartisca la religió i alhora no poden tindre les mans quietes quan es queden sols amb un xiquet al bell mig de la foscor d'un confessionari; la doble moral, en definitiva, d'aquells que s'autoproclamen defensors i guardians absoluts i exclusius d'allò que es pot fer i d'allò que no es pot fer, al mateix temps que s'han dedicat a soterrar els casos d'abusos que han pogut conéixer.

A esta doble moral catòlica, cal sumar com a elements d'indignitat afegida el fet que els abusos han estat generalitzats i que afecten la pràctica totalitat de països en els quals l'Església romana es troba arrelada, que la tècnica de defensa triada pel Vaticà consisteix a denunciar una campanya internacional laïcista i anticlerical i a prendre'ns per imbècils quan ens diuen que de tots els casos d'abusos a menors, els practicats per religiosos suposen només un percentatge mínim en relació al total.

I encara gràcies.