Fa unes setmanes vaig conéixer a l'inframón cibernètic un xic realment interessant: atractiu, divertit, amb inquietuds i terriblement simpàtic.
Durant uns quants dies vam mantindre la comunicació només via Internet fins que fa un parell de diumenges vam intercanviar els números de telèfon i vam estar xarrant durant gairebé una hora.
Al dia següent, dilluns a mig matí, m'envià un missatge al mòbil que deia 'Pavo, que dejes de pensar en mí y te pongas a currar. Y a ver cuándo me invitas a una cerveza' perquè feia alguns dies que portàvem eixe rotllo de conya.
No recorde ben bé què li vaig contestar, però al dia següent vaig continuar amb el joc i li envií un sms de l'estil 'Si no dejas de agobiarme pienso pedir una orden de alejamiento' i ell em contestà 'Pero si paso de ti y no te hago ni caso, progre de mierda'.
Vam continuar així durant uns quants missatges més i he de confessar que estava encantat amb el to pretesament xulesc i de fingida indiferència (potser serà veritat que em va la marxa) i per això em va sorprendre que el xic no contestara els dos últims missatges que li vaig enviar.
Per això, després de meditar-ho lleugerament, divendres a poqueta nit i en estat post coitum perquè havia passat la vesprada amb una cita que no esperava i havia fotut un clau d'aquells que dius 'mira, veus!', li vaig telefonar, no tant per demanar explicacions (ja em diràs quina explicació podia demanar), sinó per saber si havia passat alguna cosa que jo ignorava.
- Hostia, perdona... -contestà al segon to.
- ¿Qué tal, tío?
- Me sabe fatal... quería contestarte, pero... ¿puedo llamarte luego?
Estava realment torbat i una mica descentrat.
- Claro, hombre. Si sólo llamaba para...
- Verás tío, es que acabo de salir del tanatorio de incinerar a mi padre.
Em vaig quedar mort. Mortíssim. I em costà prou reaccionar.
- Perdona, perdona... no tenía ni idea. Lo siento mucho. Ya hablamos dentro de unos días, no te preocupes.
I és que, no sé com m'ho faig, però tot em passa a mi.
no home no! que la gent ja ho té això, de morir-se vull dir. un bon motiu per consolar a algú.
ResponEliminaI tant! Que cal aprofitar-ho tot! Que la vida són dos dies i mig estem anant d'enterrament (perdó!).
ResponElimina