La xenofòbia catalana

De forma inevitable, cada volta que a un país europeu l'extrema dreta xenòfoba obté un grapat d'escons (l'últim cas ha estat Suècia, però abans la irrupció de cavernícoles ha tingut lloc a Itàlia, a França, a Suïssa, a Bèlgica, a Holanda...) els analistes polítics espanyols se feliciten perquè a la Confederació Ibèrica de Nacions vivim una democràcia tan ideal, tan plena de núvols de color rosa, d'unicorns i d'arcs de Sant Martí que els partits d'extrema dreta no hi tenen cabuda perquè la nostra Transició fou tan modèlica que anul·là qualsevol temptació de donar corda als extrems.

I una merda. O millor: i una puta merda.

La realitat, però, és que esta Confederació Ibèrica de Nacions ha comptat amb representació d'extrema dreta elecció rere elecció, que s'ha traduït amb una oposició ferotge a qualsevol temptativa d'apropar-nos a uns mínims estàndards europeus i civilitzats pel que fa a drets socials, al reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat o a la separació definitiva entre els poders públics i l'Església catòlica.

La gràcia és que esta dreta reaccionària, sobretot en la seua vessant més cristiana, ha trobat cabuda al Partit Popular i, també, als partits que se proclamen memocristians, com ara Unió Democràtica de Catalunya, plataformes des de les quals s'ha carregat contra iniciatives com ara el divorci, l'avortament, l'educació sexual o l'extensió dels drets socials i econòmics derivats del matrimoni per a persones homosexuals.

Ja existia, per tant, una representació més que destacable de plantejaments extrems i reaccionaris a la nostra Confederació, tot i que és cert que l'element xenòfob i racista es trobava més dissimulat.

Ara, però, i de cara a les properes eleccions catalanes, el PP ha decidit que Catalunya s'ha de semblar a la pitjor Europa que hem conegut, de forma que la inefable i sempre sobreactuada Alicia Sánchez-Camacho ha esdevingut l'abanderada d'una croada xenòfoba que posa els pèls de punta i que col·loca els immigrants al punt de mira de les pors, les dèries i les fòbies dels catalans menys il·lustrats.

Així, als discurs populista i carregat d'odi de la dona de la boca torta, a l'obsessió per fer del padró una eina d'incriminació directa, al fet de tractar la immigració únicament com una font de conflictes i de vincular-la amb la inseguretat s'ha afegit estos dies el candidat popular a l'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, el borderline Albertito Fernández Díaz, en afirmar que els immigrants 'abusen de la sanitat', com si no tingueren res millor a fer que passar el matí a les sales d'espera dels centres de salut.

El PP català, amb la Sánchez i el Fernández, ha aconseguit l'impossible: que Catalunya continue a l'avantguarda europea, tot i que siga en xenofòbia.