Secret

 

La setmana passada, a mig matí, mentre treballava en una demanda que he de presentar abans de marxar de vacances van picar la porta del despatx i, en obrir, aparegué una dona gran.

- Hola Martinet, com està la iaia?

- Bé... supose... -vaig contestar estranyat per la pregunta.

I tot seguit anuncià:

- Hui a ton pare el conviden a dinar, que m'ho ha dit un pardalet.

- Ah, sí? Molt bé...

- Sí, sí... el conviden a un arròs del senyoret, però per l'amor de déu, no li digues que t'ho he dit.

- No diré ni pruna.

- I ací dalt qui viu? -canvià de terç tot seguit.

- Jo, visc jo. És ma casa.

- I el teu germà on viu?

- El meu germà viu a València.

- Per què?

- No ho sé.

- I ja tens novia?

Vaig dubtar un segon:

- No, encara no en tinc.

- Això com és? Que quina edat tens?

- Trenta. En tinc trenta -vaig mentir.

- Ja te toca, eh?

I continuà:

- I ací al costat qui viu? Ton tio?

- Sí, mon tio.

- Però s'ha separat de la dona, veritat? -repreguntà abaixant el to de veu.

- Sí, està separat.

- I la dona on viu?

- Allà on vivien.

- Se quedà ella amb la casa, no?

- Efectivament...

- Me'n recorde que al sogre de ton tio li vaig comprar fa molt anys un rellotge gran, d'eixos de peu.

- Ah, molt bé.

- I digues, tens novia?

Juraria que feia només un minut que havia contestat eixa mateixa pregunta.

- No, no en tinc.

- Però ja tens trenta anys, veritat?

Redéu, com de capritxosa és la memòria.

- Sí, tinc trenta anys.

- Busca't una novia, que ja tens edat... -sentencià i afegí: Me'n vaig i no digues a ton pare que t'he dit jo que el convidaven a dinar.

- Tranquil·la, guardaré el secret.

I tant que ho faré, vaig pensar, perquè encara a dia de hui no sé qui és esta dona.