Mariano candidat

 

Hi hagué una època en la qual ser Mariano Rajoy era una autèntica tortura, perquè no hi havia dia en el qual no se qüestionara, entre altres coses, la seua capacitat de lideratge per part, justament, de qui havia de sentir-se liderat pel de Pontevedra.

Mariano, que no serà un bon líder però té més paciència que un sant, ha suportat els atacs que els mitjans més conservadors i la dreta més cavernícola del seu partit han llançat contra la seua pobra figura i al llarg de huit anys ha perdut dues eleccions generalíssimes, ha estat traït per la vella guàrdia aznariana, ha patit la fuga de personatges tan sinistres com María San Gil o Álvarez Cascos, ha viscut mesos amb les podrides aigües de Gürtel al coll... ha passat, en definitiva, per una existència ben penosa com a conseqüència d'haver estat arrossegat per les diferents faccions dels seu partit.

Amb el temps, però, Mariano ha estat conscient que per arribar a guanyar unes eleccions no només ha fet falta que la Confederació Ibèrica de Nacions es trobara sota els efectes de la crisi econòmica, financera i laboral més greu que es recorda des que existeixen els sistemes econòmics, financers i laborals, sinó que si volia arribar a la Moncloa només havia de fer una cosa: res.

I és que no sé com al carrer Gènova no ho havien vist abans: si la 'classe política' està tan mal considera per la ciutadania el secret passava, justament, per no semblar un polític. Així, encara que les eleccions generalíssimes estan convocades des de juliol, Mariano ha passat dos mesos d'estiu de vacances i des que reprengué el curs s'ha dedicat a no fer res que recorde mínimament a un polític de veritat.

Eixa serà la clau de la campanya dels populars espanyols: presentar-nos un Rajoy que fa qualsevol cosa tret de política seriosa, com ara presentar unes memòries o una pàgina web hagiogràfica que evitaran recordar-nos que Mariano vol ser el pròxim president del Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Mariano Rajoy ha mort la política.