El múscul popular valencià

Les males llengües asseguren que quan Rajoy anuncià els noms dels futurs ministres de l'imminent Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions la seu del PPCV es va quedar en silenci i tots els presents es van mirar de reüll.

Ni el nom del desaparegut González Pons, a qui tots situaven com a portaveu abans de vore's esguitat pel cas Urdangarín, ni el de Rita Barberà, la qual va sonar com a ministrable durant tota la campanya, van eixir de la boca molla de Mariano.

— No os preocupéis, que queda la pedrea —es van dir els uns als altres en referència a les secretaries d'estat.

Però, quan finalment arribà la pedrea el silenci i les cares llargues tornaren a omplir la seu dels populars valencians i per a tots va quedar clar que Rajoy no comptaria, per si de cas, amb cap càrrec del partit vinculat al País Valencià.

Sembla que Rajoy no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les trames Gürtel i Brugal, i especialment l'histrionisme d'un Camps completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per estes terres.

Òbric parèntesi. Estic segur que abans vorem Mariano estiuar a qualsevol illa de leprosos del Pacífic que posar un peu a València. Tanque parèntesi.

Estic convençut, també, que en la determinació de Mariano de donar més càrrecs al PP de Ceuta que al valencià ha pesat, i molt, la imatge que els nostres populars donen a través dels seus comptes de Twitter, perquè no hi ha dia en el qual algun càrrec de la direcció regional no ens regale una piulada digna d'emmarcar.

Així, Juan Cotino, president de Les Corts, membre il·lustre dels sectors més ultres de l'església Catòlica i conegut per portar allà on va un crucifix, es va despatxar el dia de Nadal amb un:  

O Trini Miró, ecs!consellera del Govern de Camps i a la qual no se li coneix una altra ocupació que passar matí i vesprada creant jurisprudència via Twitter sobre el judici:

O Rafael Blasco, que ja era conseller en temps de Jaume I, afirmant com si acabara d'arribar a la Generalitat:

O l'hiperactiu Rafael Maluenda, diputat des de 1983 (!), que no té mirament en comparar la durada del judici de Camps amb el de l'etarra Parot i assegurar que això el fa esdevenir 'inhumà':

 

La veritat és que entre tots no li han deixat una altra opció a Mariano.