El dia gran de Camps

Estic convençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahir vam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió del judici que determinarà si Camps i Costa són penalment responsables d'un delicte de suborn passiu impropi: la primera, quina necessitat tenia l'ecs!president de passar per este tràngol quan, podia, senzillament, haver-ne posat fi de la mateixa forma que feren fa només uns mesos Betoret i Campos i assumir, d'una vegada per totes, que no hi ha possible rehabilitació per a la seua figura.

Però, clar, si sumem a la pèssima gestió que Camps ha fet de tot el cas la negativa de Costa a declarar-se culpable en el seu moment, entendrem que era inevitable que les vergonyes i les misèries polítiques de l'ecs!Molt ecs!Honorable acabaren barrejades amb assumptes tan íntims com el seu fons d'armari o les seues relacions familiars. En eixe sentit ahir vam haver d'escoltar frases com “Mi hija es más expansiva que mis hijos”, “El sueldo me lo gestiona Isabel”, “No sé mi talla de pantalones” o que “Tengo un esmoquin que me compré en El Corte Inglés, de Emidio Tucci”. I no, res d'això calia.

I, la segona idea, que Camps tornà a imposar-se ahir a l'oposició, en esta ocasió personificada en una fiscal anticorrupció que no fou capaç de posar contra les cordes l'ecs!president i un advocat de l'acusació popular que malbaratà la negativa de Camps a contestar les seues preguntes, limitant-se únicament a marejar el jurat.

Efectivament, la fiscal fou metòdica i correcta, però no aconseguí que Camps se n'eixira del guió marcat, el qual es va limitar a contestar totes les preguntes de l'acusació pública sense que en cap moment augmentara la tensió. Únicament vam poder albirar un punt de crispació quan Camps va retraure a la fiscal que fins a eixe moment mai li havien preguntat pels regals 'en general', i que això li havia impossibilitat defensar-se en condicions. El cas, però, és que això també formava part del guió de l'ecs!president.

Quan arribà el torn de l'acusació popular, encarnada per un advocat pagat pel PSPV, Camps es negà a declarar. En un judici normal, esta tàctica no tindria cap sentit, especialment després d'haver contestat les preguntes de l'acusació pública, però ací la intenció era clara: d'una part, menysprear el paper dels socialistes; i d'altra, reconduir tot l'assumpte a una qüestió política. O millor: a un assumpte de persecució política. “He contestado a sus preguntas todos los jueves en la sesión de control de Les Corts, y no pienso hacerlo ahora” mentí Camps, perquè no podem oblidar que el principal imputat no ha contestat en seu parlamentària a les preguntes de l'oposició des que esclatà el cas.

L'advocat dels socialistes, però, desaprofità l'oportunitat que li brindà Camps per adreçar-se directament als membres del jurat i, en canvi, es limità a fer-los examinar una tona de documentació incomprensible, de forma que el resultat fou que el tedi s'apoderà de la Sala i, especialment, dels jurats. Només la reproducció de la famosa conversa entre Álvaro Pérez, El Bigotes, i el mateix Camps a propòsit dels regals de Nadal que el primer envià a casa del segon aconseguiren espavilar el jurat, que és, al remat, qui ha de pronunciar-se sobre el cas.

I és que les acusacions no haurien de perdre mai de vista este punt: el judici han de fer-lo per al jurat, i no per als mitjans de comunicació.

Finalment, arribà el torn de les preguntes de la defensa. L'advocat de Camps estigué encertat i serví les frases precises perquè l'ecs!president explicara en to hagiogràfic la seua carrera, descriguera grandiloqüentment la seua feina al cap de la Generalitat, se li escaparen quatre paraules en valencià al·legant que “cuando me emociono me paso al valenciano”, menyspreara tot el procediment definint-lo com 'lío', 'follón', 'embrollo' i 'batiburrillo' i acabara per retraure al magistrat-president haver treballat en la conselleria de Presidència en època de Lerma. Una declaració, per tant, redona i perfecta.

Camps, en definitiva i contra qualsevol pronòstic, visqué ahir un dia gran, però, potser també l'últim que tindrà certa transcendència. I contra això no ja podrà fer res.