Pop (i II)

El xic vivia a tres minuts de casa. Massa prop fins i tot.

—¿Lo has encontrado bien?

—Sí, claro. He pasado por aquí mil veces... Joder, tío, qué casa más guapa...

—Gracias. Puedo ofrecerte... ¿agua? Llegué ayer de Barcelona y tengo la nevera vacía.

Però el xic no tenia ganes de beure res. Se'm llançà a sobre, em fa fotre un mos a la boca i començà a grapejar-me l'entrecuix. Era un xic atractiu: alt, musculat i guapo. Vaig tardar tres segons a posar-me erecte.

Ens vam enganxar al mig del menjador, mossegant-nos i fotent-nos mà l'un a l'altre. No és, ni de lluny, la mena de sexe que més m'agrada, però no em vaig queixar.

—La habitación es por aquí —i vaig assenyalar el corredor.

—Vamos.

Als peus del llit es va agenollar, m'abaixà els pantalons i començà a mamar-me-la. I jo em vaig deixar fer fins que, sense traure-se-la de la boca, m'allargà un potet. El vaig mirar, però amb la penombra no arribava a llegir el que estava buscant: les instruccions d'ús.

—Perdona, —em va tocar interrompre— esto sólo había que aspirarlo y ya está, ¿verdad?

El xic, sense deixar el que estava fent, me mirà i féu que sí amb el cap.

Òbric parèntesi. Quan em preguntà si m'agradava el popper vaig dir que sí, però la veritat és que feia més de deu anys que no n'havia pres. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. De fet, no sabia que la gent encara en gastava. Retanque parèntesi.

Vam continuar una bona estona llepant-nos, mossegant-nos i grapejant-nos tot el que es pot llepar, mossegar i grapejar, fotent de tant en tant alguna aspirada al potet de popper, fins que es va posar a quatre potes i em va demanar que me'l follara.

—Sin contemplaciones, tío, que voy a tope.

I dissabte encara em tremolaven les cames.

Pop (I)

Divendres, quan ja em retirava a casa vora les tres del matí, el mòbil em va vibrar a la butxaca. Era el missatge d'un xic amb el qual havia intercanviat uns quants missatges a través d'una aplicació per a lligar, però amb el qual no havia arribat a quedar.

Ell: ¿Qué haces?

Jo: Pues nada, llego ahora a casa. Con un par de copas de más...

Ell: Tú sí que sabes... ¿Y qué buscas?

Jo: A estas horas nada en concreto. Estoy abierto a propuestas. ¿Y tú?

Ell: Sexo.

Sí, estes coses solen funcionar així: un gasta eufemismes i l'altre no.

Jo: Ese plan me gusta.

Ell: Yo pasivo, mamón, viciosete, cañero... ¿te va?

Amb estes qualitats el xic es podria considerar un home del Renaixement.

Jo: Dicho así... Me va, claro.

Ell: ¿Te mola el popper?

Em quede pensant un moment abans de contestar.

Jo: Claro, ¿a quién no?

Ell: Tengo un poco, pero no sé si hará mucho.

Jo: Tú tráelo y ya veremos qué hacemos con él.

Calçotets

A la comissaria em rep un agent novell i joveníssim, amb les celles depilades com una vedet.

—Dígame.

—Soy el abogado de guardia. Me han llamado sus compañeros de pe jota.

Òbric parèntesi. Sí, podria dir policía judicial i no pe jota, però així fa la impressió que sé de què parle. Tanque parèntesi.

El jove avisa els company i una agent de paisà ve a buscar-me.

—Tenemos dos detenidos por robo con fuerza. Siéntate, que voy a pedir que me suban al primero. Échale un vistazo al atestado si quieres.

El cas no tenia massa misteri: un robatori amb força a l'interior d'un vehicle. Avorrit.

—Ya tenemos aquí al primero. Mira, este señor es el abogado de oficio. Te voy a leer los derechos otra vez en su presencia. A ver, tienes derecho...

—Perdón, agente —em toca interrompre—, pero es que el detenido no lleva pantalones.

L'agent me mira i somriu.

—No, letrado, no lleva.

M'adrece al detingut:

—¿Por qué no llevas pantalones?

—Porque había salido a comprar cerveza cuando me detuvieron.

Silenci.

—¿Y sales a comprar cerveza sin pantalones?

—Es que era al lado de casa.

M'adrece a l'agent:

—Yo no sé si la juez va a permitir que este señor declare en calzoncillos.

—No se preocupe, letrado: le dejaremos una de las mantas de los calabozos para que se lo ponga como si fuera un pareo.

Un parell d'hores després, el detingut passava a disposició judicial amb la manta ronyosa i amb pudor d'orina als muscles, a l'estil capa, de forma que continuava mostrant els calçotets per tot el jutjat.

I és que tot, absolutament tot, m'ha de passar a mi.

La gota malaia

Els casos Gürtel i Bárcenas que s'instrueixen a Madrid porten el mateix camí que els casos de corrupció que s'enjudicien a València: l'allau informació que apareix dia rere dia resulta impossible d'assumir per part d'un ciutadà normal i la seua capacitat de reacció es minimitza. És el mateix que passa amb les drogues: el consumidor acaba per generar-hi tolerància per saturació.

Òbric parèntesi. Potser els sociòlegs podrien batejar este fenomen com l'efecte valencià. Tanque parèntesi.

Així, esta setmana coneixíem uns informes de la UDEF que en qualsevol país normal servirien per fer caure un govern, però que al País Valencià i, per extensió, a la Confederació Ibèrica de Nacions han tingut menys transcendència que el naixement d'una girafa a un zoo europeu.

Estos huit informes, entre altres coses, fan un repàs a la connivència de l'administració de Camps amb la trama de corrupció que encapçalava Correa i posen damunt la taula les vergonyes d'un país que ha viscut anestesiat: relacionen personatges com Camps, Costa i Pedro García amb eixa sèrie de grans esdeveniments que ens deien que servien per posar València al mapa, com ara la Copa Amèrica o la visita del papa de 2006, i que de moment només han servit per buidar-nos les butxaques i fer-nos abaixar la cara.

Una menció especial mereixen els arxius informàtics que la policia trobà a la seu de la trama i que porten per títol “PP Comunidad Valenciana”, “Congreso Regional de Valencia”, “Presentación candidato Fco. Camps” o, el millor de tots, “Pagos en B del Partido Popular C. Valenciana” i que no han tingut cap conseqüència.

Per sort, les notícies sobre la corrupció del PP valencià, que han passat de ser una gota malaia a un tsunami, encara ens regalen els moments esperpèntics que ens agraden i ens donen la vida: el primer ha estat la decisió del TSJ de donar a associacions de caritat les peces de roba que la trama Gürtel regalà a Betoret; i el segon moment freak ens el proporcionava el mateix Camps en eixir de declarar, per segona vegada i de moment, com a testimoni al cas Nóos: “Las cosas que no se recuerdan es difícil recordarlas”.

Definitivament, ha arribat el moment de demanar a Putin que ens annexione, perquè açò és del tot insuportable.

On trobar BQTP-Tanque Parèntesi a les Illes i a Perpinyà?

Palma

Literanta, C/ de Can Fortuny, 4A

Llibres Mallorca, Sta, Eulàlia, 11

Quart creixent, C/ d'en Rubí, 5

Drac Màgic, Carrer Jeroni Antich, 1

Embat, Passatge Particular Joan XXIII, S/N

Llibres Colom, Bisbe Berenguer de Palou 11-A

Los oficios terrestres, Av. Joan Miró, 62

Agapea Mallorca, C/ del Marquès de Fontsanta, 6

Eivissa

Llibreria Hipèrbole, Bisbe Carrasco, 1

Ciutadella

Llibreria Pau, 9 de juliol, 23

Maó

Llibreria Fundació Moviente, Carrer de Hannover, 14

Perpinyà

Llibreria Catalana, Plaça Joan Payrà, 7

On trobar BQTP-Tanque Parèntesi al País Valencià?

Alzira

Hort dels Frares, C/ de l'Hort dels Frares, 6

Benicàssim

Llibreria l'Àmbit, C/ Mestre J. Segarra, 3B.

Castelló

Argot, C/ Sant Vicent, 16.

Babel, C/ Guitarrista Tàrrega, 20

Plácido, Av. Rei En Jaume, 70

Gandia

Llibreria Ambra, Avinguda d'Alacant, 12.

Ontinyent

SIJ 1993, C/ Músic Martínez Valls, 18

Sagunt

Puerto, C/ Camp de Morvedre, 151

València

3i4, C/ Sant Ferran, 12

Llibreria La Traca, C/ Enrique Navarro, 15.

Tirant lo Blanch, C/ Arts Gràfiques, 14

París-València, C/ Pelai, 7.

Soriano, C/ Xàtiva, 15

Viridiana, C/ Arts Gràfiques, 38

Vila-real

Llibreria Ausiàs, C/ Ausiàs March, 32

Xàtiva

La Costera, Av Gregorio Molina, 17.

Consentiment tàcit (III)

Dissabte, 16.30 hores

—¿Qué haces?

—Estoy tirado en el sofá.

—¿Solito?

—Sí, solito.

—Qué mal, ¿no?

—Estoy de guardia, así que contaba con ello.

—Entonces, ¿estás solo no porque no tengas con quien estar, sino porque quieres?

—Sí, soy así de adulto.

17.15 hores

—¿Has venido en chándal?

—Le he dicho a mi madre que iba al gimnasio.

—Joder.

17.20 hores

—Ya sé qué quiero estudiar.

—Oh, ¿ya sabes qué quieres ser de mayor?

—Sí, creo que quiero ser abogado.

—De puta madre: lo único que necesita esta sociedad son más abogados.

17.25 hores

—A ver, necesito que me digas si gritas así porque te duele o porque te gusta.

—Es que no lo sé... llega un momento en el que se confunden las dos cosas. Tú dale un poco más fuerte a ver qué pasa.

—Vamos a acabar en urgencias...

18.00 hores

—No hay nada como un buen polvo para pasar la resaca.

—No me gusta que hables así.

—Vale, perdona.

—Estoy de coña, idiota. Dime, ¿saliste ayer?

—Sí, tenía el cumple de un amigo en Cánovas y, ¿sabes qué?, no me pidieron el carnet en toda la noche. Los seguratas creen que ya tengo dieciocho.

La diarrea equidistant

Alguns mitjans, entre ells Valencia Plaza, es van fer ressò la setmana passada d'un comunicat llançat per UPyD i signat per Alexis Marí, en el qual afirmava coses com ara que “los valencianos necesitan un pentapartito y remar todos en la misma dirección”.

Este comunicat es plantejava pocs dies després que una enquesta de la Cadena Ser posara per terra els resultats del PPCV de Fabra i afirmara que la majoria dels valencians entrevistats es posicionaren a favor d'un canvi de govern al País Valencià i de posar en evidència que UPyD resultaria irrellevant en qualsevol cas, en no poder sumar majoria ni amb el PPCV.

Marí, nou líder de la secció regional de la formació i definit pel director d'El MundoCV com “ex guardia civil de la Policía Judicial y ex jefe de seguridad de Opencor”, continuava afirmant que “los vecinos de mi barrio no comen tripartitos, ni estos pactos pagan sus facturas” i rematava: “No entendemos la política como confrontación. No podemos repetir lo de siempre. Tampoco vamos a demonizar a nadie”.

Este comunicat no només és el que sembla (el crit d'un xiquet al qual ningú no fa cas) sinó que evidencia una cosa que ja hauríem de tindre clara: UPyD pretén mostrar-se equidistant entre aquells que han governat el país durant vint anys i aquells que han patit les conseqüències, i això, amb la situació política, social, econòmica i, fins i tot, democràtica que vivim al País Valencià, no és admissible.

Només des de l'antipolítica i el desconeixement absolut de la realitat valenciana es pot proposar la necessitat d'un “pentapartito” (que inclou al PP) per a remar “en la misma dirección” quan només fa falta fer una ullada al nostre voltant per adonar-nos del país arrasat, arruïnat i corromput fins a l'os que heretarem dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra.

La política implica haver de prendre partit, i al País Valencià actual la cosa està molt clara: a una banda tenim el desgovern, la corrupció, les retallades socials, els atacs a l'autogovern, la depredació salvatge del territori i el balafiament de diners públics; i a l'altra ens trobem tots aquells que hem patit i hem denunciat tot això durant vint anys.

La secció regional d'UPyD necessita deixar de banda la diarrea discursiva i fer política de veritat.

BQTP. Tanque parèntesi a Barcelona

Dimarts que ve presentem "BQTP. Tanque parèntesi" a la llibreria La Impossible, de Barcelona.

Esteu tots convidats!

Protegit (i II)

Dimarts havien de declarar els testimonis protegits i dilluns em va telefonar la funcionària del jutjat per explicar-me com ho faríem:

—Son testigos protegidos, así que no los puedes ver. Cuando llegues te quedarás en el archivo y yo los iré haciendo pasar de uno en uno.

—¿Y cómo haremos dentro de la sala para no vernos?

—No te preocupes por eso: le pediremos al forense que nos deje el biombo de su consulta.

—Menudo cuadro...

La defensa d'este cas era molt senzilla: el client s'havia encarregat d'enviar un missatge subtil als testimonis protegits perquè repensaren la versió del que ja havien declarat i la cosa, pel que sembla, funcionà a la perfecció: “COLOR BLANCO” es va desdir de la declaració que havia fet; “COLOR VERDE” manifestà que estava drogat quan posà la denúncia i que no recordava res del que passà; i, finalment, “COLOR AZUL” negà que la firma que constava en la denúncia fóra la seua.

La negativa dels tres testimonis protegits a ratificar les denúncies féu que el cas perdera tot el sentit. La jutgessa isqué de la sala per parlar amb el fiscal, de forma que em vaig quedar sol amb el testimoni “COLOR VERDE”.

—¿Tú eres el abogado de ahí de la plaza, no? —preguntà des de darrere del biombo.

—Sí.

—Buá, tío. Yo soy...

—Ya sé quién eres.

—Es que me dijeron que eras tú el que le llevaba el tema al...

—No hace falta que hablemos.

—Perdón.

Però el xic només va callar tres segons:

—¿Le dirás a tu cliente que he dicho lo que me dijo?

—Le diré que has dicho la verdad.

—No, tío, dile que he dicho lo que me dijo y que...

—Se lo diré, pero ahora calla.

—Vale.

Però el xic no estava disposat a callar:

—Buá, si yo te he visto mil veces ahí, comprando en el Consum.

—¿Quieres hacer el favor de callar?

—¿Te llamas Martí, no?

Crec que ara necessite una nova identitat.

Protegit (I)

Tinc entre mans, des de fa uns mesos, un cas del qual no puc donar molts detalls ja que en el seu moment tingué certa repercussió mediàtica.

Encara ens trobem en fase d'instrucció, que és aquella que utilitza el jutjat per fer arreplega de les proves que, arribats al cas, hauran de fer-se servir en el judici i que solen concretar-se en prendre declaració a l'imputat i a la víctima (si hi ha o ha sobreviscut), buscar testimonis dels fets, adjuntar documentació que puga acreditar algun extrem i ordenar dictàmens pericials de qualsevol tipus, des de proves cal·ligràfiques a valoracions econòmiques.

En este cas en concret, donat que és una mica complicat, la cosa va prou lenta i, després d'un grapat de mesos, el jutjat encara acordà per a principis de setmana la declaració dels suposats testimonis dels fets que s'imputen al meu client, però amb un element afegit: tenien la consideració de testimonis protegits, la qual cosa suposa, en la pràctica, que la seua identitat queda en secret per evitar represàlies, ja que s'entén que corren algun risc.

Òbric parèntesi. La consideració d'un testimoni com a protegit és una excepció a la regla general perquè afecta el dret de defensa, donat que la identitat dels mateixos roman en secret, especialment per a l'advocat de l'imputat. Tanque parèntesi.

Els testimonis protegits no s'identifiquen, doncs, amb nom i cognoms, sinó que depén de la imaginació del funcionari que porta l'expedient: poden ser números, signes del zodíac, nom d'animals o, com en este cas, colors. Això, en principi, hauria de servir per salvaguardar la identitat del testimoni protegit, la filiació del qual queda en una peça separada a la qual només té accés el jutge instructor.

El primer problema el trobem, en primer lloc, quan un testimoni protegit, al qual la policia ha rebatejat com “COLOR BLANCO” i que resulta fonamental en el cas, a l'hora de signar la seua declaració davant la policia no es limita a fer una ratlla (o una creu), sinó que escriu el seu nom i cognoms en majúscules, com si fóra un xiquet de cinc anys, i que l'únic que se n'adona de la pífia és precisament qui no hauria de fer-ho: és a dir, jo.

—Puc parlar un moment amb la jutgessa? —vaig demanar a la funcionària amb l'expedient entre mans el dia de la detenció del meu client.

La funcionària va tòrcer el morro i va cridar la jutgessa.

—Dígame, letrado.

—Verá, señoría, quería advertirles de un error que se les ha pasado por alto, y es que en la declaración del testigo “COLOR BLANCO” se lee perfectamente su nombre y apellidos. ¿Lo ve?

La jutgessa es va quedar del color del sobrenom del testimoni protegit i em va voler agafar l'atestat, però jo no vaig amollar els fulls.

—¿Ahora qué hacemos, señoría?

La jutgesa va recuperar el color de la cara i es va refer:

—Vamos a hacer lo siguiente: usted tacha ese nombre, lo borra de su mente y hacemos como que esto nunca ha pasado. ¿Lo entiende, letrado?

—Por supuesto, señoría, —i hi vaig afegir: ¿pero puede soltar el atestado?

Açò, com deia, tingué lloc el dia de la detenció del meu client, que fou quan em vaig fer càrrec de l'expedient, però encara faltava prendre declaració a “COLOR BLANCO”, “COLOR VERDE” i “COLOR AZUL”.