Resum de campanya (I)

Hi hagué un moment, a principis de la primavera, en el qual mitja Espanya es preguntava si el PP havia renunciat a presentar un candidat a les eleccions europees.

Òbric parèntesi. L'altra mitja que no s'ho preguntava és perquè, encara hui, no sap que diumenge toca votar. Tanque parèntesi.

Efectivament, mentre uns partits feien primàries (i uns altres el només el primo), el PP semblava molt còmode mantenint la incògnita i deixant que Elena Valenciano continuara enfonsant les expectatives socialistes amb entrevistes destrellatades i una imagineria electoral psicotròpica.

Al remat, el 9 d'abril Cospedal confirmava que seria Arias Cañete el candidat popular, més de dos mesos després que el PSOE anunciara la seua candidata. I dic confirmava, perquè l'ecs!ministre tenia totes les paperetes per encapçalar la llista.

La decisió del PP, en aquell moment, tenia sentit: en una situació de descrèdit de la política, presentar com a candidat el menys polític dels polítics semblava un encert i així ho van arreplegar les enquestes, perquè immediatament el PP va recuperar el terreny i el temps perdut i alguns van gosar, fins i tot, a parlar d'un suposat i balsàmic efecte Cañete.

De seguida, però, arribà el tedi: la campanya avançava a dures penes, sense gaire entusiasme i al ritme desitjat pel PP, fins que, el dia que tocava assistir al debat Cañete-Valenciano, moria assassinada la presidenta de la Diputació de Lleó i, paradoxalment, tot s'animava.