Madrid ens roba (la maleta)
Sembla
una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns
moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels
trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a
Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda
de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.
No
estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que
eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les
indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de
València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.
Òbric
parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura
semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o
qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he
pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no
pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque
parèntesi.
En
resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el
primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em
van perdre la maleta.
Vaig
aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge
completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de
panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control
d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a
Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em
sobraven, doncs, 150 cigarrets.
Òbric
parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de
tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.
Per
sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni
escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un
contrabandista.
Ja
a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig
perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig
adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la
meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia
on estava.
Vaig
donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la
trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense
una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar
anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.
Havia
eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!)
i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que
tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no
podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de
comprar-m'ho tot nou.
De
moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà
A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van
telefonar:
—Hem
localitzat la seua maleta.
—Per
fi! I on està?
—A
Madrid.
—A
MADRID??
—Això
és.
—I
quan se suposa que arribarà a Melbourne?
—Si
tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté
ens diga.
—Mire,
senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací
les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una
entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per
poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.
Sí,
potser estava una mica boig.
—D'acord,
senyor, passaré una nota per dir que és urgent.
I
sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un
vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant
que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una
llagrimeta.
Em
vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al
concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.
