E2015: Esquerra Unida

Totes les enquestes (absolutament totes) dibuixen un escenari complicat per a Esquerra Unida al País Valencià en les pròximes eleccions de maig.

Òbric parèntesi. Si ja sé que eixes mateixes enquestes no auguren un gran creixement de Compromís, però la principal diferència és que la candidatura encapçalada per Mònica Oltra és la única que ja és present a Les Corts i que no perd diputats. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, també parlarem de Compromís i de com solen tractar-lo les enquestes. Tanque parèntesi.

Els pronòstics més optimistes (i benèvols) diuen que EUPV perdrà vots respecte a 2011, però que aconseguirà mantindre's a les Corts per la mínima. La realitat, però, sembla que no serà tan magnànima, perquè la formació de Blanco no serà aliena a la tònica general que afecta IU a la resta de l'Estat: ja ho vam vore a les eleccions andaluses i algunes enquestes també els deixen fora a Madrid, potser el lloc on més s'ho han treballat perquè siga així.

IU és el principal damnificat per la irrupció de Pablemos i el creixement dels segons va lligat a la desaparició dels primers.

Davant este panorama, sobretot al País Valencià, hi ha qui es lamenta per la possibilitat que Blanco i companyia queden fora de les Corts després d'una legislatura en la qual han treballat i han estat darrere d'algunes denúncies molt importants de corrupció, però jo no em trobe entre ells. No perquè no desitge el millor resultat per a EU, que conste, sinó perquè ha estat la mateixa EU la que s'ha fet l'harakiri i la que ha deixat Blanco abandonat a la seua sort.

D'una part, els candidats locals d'EU (allà on encara mantenen algun regidor) s'han llançat com a bojos a buscar qualsevol acord amb qualsevol força disposada a fer de flotador i la principal conseqüència és que han desfet la marca a nivell de país. Els alcaldables d'EU s'han dedicat a buscar-se la pataqueta i han estat els primers a desentendre's del futur de Blanco.

La desintegració de la marca d'EU/IU ha estat tan exagerada que el resultat és que, de moment, s'han quedat sense espais electorals a RTVE perquè no arriben a presentar-se per al 50% de la població amb les mateixes sigles.

Davant este panorama, Blanco no ha tingut un altre remei que acceptar un pacte electoral amb la irrellevant ERPV i tornar a maquillar el nom de la candidatura amb el grandiloqüent nom d'«Acord ciutadà», encara que l'acord ha estat entre partits, per si troben algun despistat que els vote.

Esquerra Unida es presenta a estes eleccions a la desesperada, i això es nota i fa pudor. L'única possibilitat que tenen de no desaparéixer passa, curiosament, per Pablemos: si els de Pablo Iglesias continuen desunflant-se en les pròximes setmanes, potser encara tenen alguna possibilitat.

.

Castalanistes

Una font ben fiable em va contar que una empresa que pensava fer tota la campanya de publicitat de falles en valencià va fer marxa enrere en rebre missatges de gent criticant la iniciativa perquè les formes utilitzades no s'ajustaven a l'estàndard més estàndard.

A les xarxes socials és fàcilment detectable esta actitud: empreses com Consum, que són justament les que han decidit donar el pas i inclouen (en major o menor mesura) el valencià en la publicitat i en la retolació dels establiments i dels productes són les que reben més crítiques dels aiatol·làs de la veritat.

Òbric parèntesi. Fins i tot més que aquelles empreses que passen olímpicament de la llengua dels valencians. Tanque parèntesi.

A València tenim una casta de la qual parlem ben poc: la casta catalanista que viu del martirologi i del catastrofisme i que es passa el puto sant dia pontificant sobre la veritat absoluta de la llengua i de tot allò que ens envolta. Esta casta viu del tema: monopolitza les organitzacions culturals (subvencionadíssimes), es pensa que el món real és com el que viuen als departaments de Filologia de la Universitat de València, es publiquen llibres insofribles entres ells i sempre tenen una lliçó per a donar-te.

Tot això em resultaria prou indiferent si no fóra perquè, amb el blaverisme ja soterrat, els castalanistes (com els batejà un amic) s'han convertit a dia de hui en la pitjor rèmora per a la normalització del valencià al nostre país perquè s'entesten a ressaltar només aquelles notícies sobre la llengua que són negatives, barrejant-les amb posicionaments polítics que poc o res tenen a vore amb l'ús del valencià, de forma que la llengua continua semblant una cosa marginal i/o acadèmica.

Posaré un exemple: fa uns mesos un diari va publicar que a un xinés, que portava 11 anys vivint al País Valencià, li havien denegat la nacionalitat espanyola perquè no parlava espanyol, tot i que el seu advocat assegurava que l'asiàtic parlava valencià i que això no havia estat valorat com tocava.

No calia ser un erudit en sociolingüística per a imaginar-se que si el xinés, després de més d'una dècada a casa nostra, no parlava castellà tampoc no sabia fer-ho en valencià i que l'al·legat de l'advocat era una broma que no tenia ni cap ni peus. De fet, la notícia deia que “el solicitante alegó que podía comunicarse en valenciano”.

Òbric un altre parèntesi. Imagineu si el tema era fals que, amb tot el rebombori que es va muntar, una ràdio catalana va voler entrevistar al xinés i es va haver de reconéixer la veritat: el xinés només sabia parlar mandarí. Tanque un altre parèntesi.

La notícia, però, va córrer a les xarxes i els castalanistes li van traure molta punta perquè ens trobàvem davant un cas de discriminació lingüística per part d'un tribunal espanyol: merda de la bona per a injectar-se en vena.

Aquells que estem per la veritable normalització del valencià no hauríem de caure en el parany dels castalanistes i, sense deixar de ser conscients de la realitat, podem estar d'enhorabona: mai s'ha escrit tant ni de tantes coses en valencià com ara, mai tanta gent l'ha estudiat com ara i mai havia arribat a tants canals de comunicació com ara.

Passe de ploramiques i de gent que ha fet de la catàstrofe el seu dia a dia, que viu del discurs de l'apocalipsi i que no xafa el carrer ni per saber morir, perquè hem de dir-ho ben clar: hi ha gent que està currant de veritat. 

E2015: Ciutadans

Quan estudiava els resultats electorals d'algunes meses de l'Horta de València vaig comprovar que hi havia col·legis en els quals el PP havia cedit a Podemos el primer lloc en les urnes, després de més de vint anys de guanyar amb majoria absoluta ininterrompudament.

Algunes d'aquelles persones que havien votat en massa a Camps, a Rajoy i als candidats locals del PP optaven, sobtadament, per fer-ho per un telepredicador que vestia camises passades de moda i que clamava contra la casta.

El primer pensament que em va vindre al cap fou recordar el que ja sabia i que convé que qualsevol que estiga en política no ha d'oblidar mai: que la gent vota molt a la lleugera.

Aquells que participem en política podem arribar a pensar en algun moment d'obcecació (o de trastorn mental transitori) que la gent vota després d'estudiar i de comparar els programes electorals, de valorar la feina feta durant tota la legislatura per un partit o de conéixer la trajectòria professional dels candidats, però res d'això és cert.

Hi haurà algú, supose, que pense i medite el seu vot, que faça una reflexió abans de triar una papereta o una altra, que aposte per una candidatura en concret perquè considera que és la que millor que pot gestionar la cosa pública... Supose que hi haurà algú que ho faça, però el votant tipus no fa això.

La gent, en general, vota un partit i no un altre per moltes raons: perquè el candidat és guapo, perquè és el partit que votaven els seus pares, perquè coneix algú de la llista i, sobretot, per sensacions: per voler castigar els qui governen, per allò que diuen els mitjans de comunicació i allò que prediuen i, també, orienten les enquestes.

Pensem en les eleccions andaluses de fa unes setmanes: les enquestes prèvies a les eleccions pronosticaven la irrupció de Ciudadanos i així va ocórrer: de no arribar a l'1% dels vots el 2012, tres anys després han fregat el 10% i s'han emportat 9 diputats.

Abans de les andaluses, però, algunes enquestes ja donaven a Ciudadanos vora un 20% de vot a nivell estatal, encara que actualment no tenen cap diputat i en les europees de l'any passat (!) van traure el 3,16% dels vots a tot Espanya. Este pronòstic (molt interessat), juntament a la descomposició del principal partit de la dreta i a un electorat fàcil de suggestionar, explicarien l'ascens d'una formació que no comptava amb espais electorals o candidats coneguts.

Òbric parèntesi. De fet, m'agradaria saber quants dels més de 300.000 andalusos que van votar per Ciudadanos coneixien els caps de llista que estaven votant. O, inclús, quants els coneixen a dia de hui. Tanque parèntesi.

En les pròximes eleccions Ciudadanos obtindrà uns resultats espectaculars: serà determinant en moltes comunitats autònomes i capitals de província i tindrà regidors a molts pobles on fins fa tres dies no tenia ni candidats ni agrupacions locals, molts dels quals han estat repescats d'UPyDEP, partits independents i ecs!càrrecs de tota mena.

Sense candidats coneguts, sense una feina que avale les candidatures, sense un discurs concret, sense cap intencionalitat clara, però amb un futur prometedor.

Benvinguts a la nova política que ens toca patir.

.

Episodio Piloto #31

Jesús en la cruz

Como si se tratara de un nuevo paso de la Semana Santa, el despido de Jesús Cintora de Las mañanas de Cuatro ha hecho hervir las redes sociales de lloricas y palmeros beatos.

La decisión de Mediaset de prescindir del presentador que duplicó la audiencia del espacio que heredó de Marta Fernández a base de hashtags fáciles y resultones, tertulianos insufribles y opiniones aborregadas y aborregantes ha convertido en mártir a alguien que confundió su papel de presentador y moderador con el de opinador de todo. De absolutamente todo.

Nuestro Jesús crucificado se dejó llevar: devaluó su espacio hasta convertirlo en un panfleto insoportable, casi a la altura de Al rojo vivo, y Cintora llegó a creerse una especie de Ferreras, sin darse cuenta de que el peso específico (y especialmente económico) de uno y otro en las respectivas cadenas no era, ni de lejos, parecido: pocos pueden darse el lujo de tener un programa de televisión para decir lo primero que les pase por la cabeza y encima dárselas de gran periodista.

El tratamiento que Cintora daba a la información resultaba sensacionalista y sesgado, carente de todo rigor. A veces daba la sensación de que el guión estaba escrito por algún círculo de Podemos, con todo lo que eso supone.

Jesús se puso una túnica y se calzó unas sandalias, salió al huerto a sermonear al personal, a contestar y contrariar a los políticos desde su atalaya y sus delirios se mesianizaron y llevaron al Calvario.

Si el cese de Cintora por parte de Mediaset responde a esto último me parece acertado, aunque llegue tarde y el daño al programa esté hecho; si es la consecuencia de presiones políticas, en cambio y pese a todo, resulta inadmisible.

Article publicat a Levante-EMV, l'1 d'abril de 2015

.