Vacances

He decidit fer fugina i avançar les vacances un parell de dies, de forma que escaparé a la platja quan acabe el judici ràpid que tinc en una estona perquè un jove va decidir també fer fugina, però després d'haver provocat un accident de trànsit completament drogat.

M'esperen per davant quatre setmanes de platja, de no matinar, de bronzejar-me al sol i de passejar amb Matt voreta mar, la lectura dels llibres de Vázquez Montalbán que regala Público els diumenges, les dues primeres temporades de la poligàmica Big Love i tres guàrdies seguides la tercera setmana d'agost que espere que em reporten un allau de casos de violència domèstica, de delictes contra el patrimoni i, amb una miqueta de sort, algun homicidi (sempre imprudent, clar).

Este estiu, també, el dedicaré a aprofundir en la incipient relació que vaig encetar fa unes setmanes amb un xiquet que ha ocupat el meu cap durant tota esta setmana que el paio ha passat a Itàlia i que jo he dedicat a arrapar les parets com una gata en zel.

Això només: fins ara!

La boda gai

En contra del que es puga pensar, estic totalment a favor del matrimoni. Del matrimoni alié, s'entén.

El matrimoni és una figura jurídica que regula gran quantitat de drets i, tot i que amb un testament i un grapat de fulls en blanc signats qualsevol podria evitar-se'l, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni a tothom, ja que, de moment, el matrimoni continua sent la principal causa de divorci, i el divorci, de moment, continua sent una important font d'ingressos per als advocats.

Una cosa ben diferent al matrimoni és la celebració que es fa del mateix, bé siga civil o eclesiàstic, ja que és molt complicat evitar que la celebració se'n vaja de les mans -fins i tot d'aquelles persones que presumeixen de tindre bon gust- i que l'espectacle acabe com una pel·lícula de terror, ja que hi ha moments en l'imaginari de les bodes que indefectiblement ens obliguen a portar-nos les mans al cap: la família d'ell, la família d'ella, el vestit de la cosina grossa, el moment anem-a-tallar-el-pastís, la borratxera del padrí, els amics que decideixen que fer girar els tovallons per dalt del cap és divertit, l'orquestra que canta cançons de Coyote Dax... i un llarg i infinit etcètera.

Tot açò ho escric perquè dissabte vaig estar de boda, però es tractava d'una boda gai i tot i que tenia les expectatives ben altes, no vaig acabar gens decebut encara que a la parella que es donà el 'sí, consentisc', que és la forma que fixa el Codi Civil, m'agradaria fer-los dos apunts: no és admissible que a una boda gai no hi haguera convidats gais atractius i solters i que la gent que portava droga no la compartira.

En realitat, de la boda només faria una crítica ja que la resta em semblà perfecte, tot i l'excés mel·liflu que impregnà cada moment: no entenc per què es va diferenciar per sexes a l'hora de regalar el present de record als assistents: a elles unes arracades i un penjoll i a ells un bolígraf de marca. Voleu dir-me que en este moment de la pel·lícula hem d'entendre que només els homes escrivim i que les dones se limiten a decorar-se i que el bolígraf no haguera estat un regal perfectament vàlid per a qualsevol ésser humà convidat?

I és que crec que molts gais hem d'entendre que el fet de poder casar-nos no ens obliga a repetir els mateixos errors i convencionalismes que els heterosexuals han comés durant tants anys. I pot ser el matrimoni siga el pitjor d'ells.

La regidora descarada

Gran cartell!

Una mostra evident del destrellat del PP valencià i del fet que ja fa temps que la situació política al País Valencià ha ultrapassat els límits per no esdevindre una comèdia del mal gust no és que tenim un Cada-Dia-Menys-Honorable imputat, que ciutadans espontanis semblen celebrar la corrupció a la porta dels jutjats, les comparacions -odioses- entre peces de prêt-à-porter i les anxoves cantàbriques, que González Pons estableixca paral·lelismes entre la roba feta a mida a canvi de contractes públics amb els regals de Nadal o que Ritona tinga debilitat per Louis Vuitton. 

 

Com deia, una mostra evident de com ens afecta la política als valencians la vaig viure ahir als corredors de la Ciutat de la Injustícia, quan em vaig trobar amb una companya de la carrera a la qual feia molt de temps que no veia i de la qual només recordava que patia una incontinència verbal severa: ¿Sabes que ahora soy concejala?, em va amollar a boca de canó i abans de donar-me temps a dir res, aclarí: Del Partido Popular, claro.

Claro.

Després de quatre frases de cortesia, vaig assenyalar el bolso que portava, estampat amb moltes ces i moltes hacs i vaig preguntar:

- Espero que por lo menos tú te pagues tus bolsos.

Va riure forçadament, assenyalà el bolso i digué: ¿Esto? i tornà a riure abans de dir-me, això sí, amb un to de veu més baixet: Este es falso, los buenos los tengo en casa... pero te digo una cosa: no veo nada mal que a Rita le hayan regalado un par de bolsos, porque yo a todos los proveedores del ayuntamiento les digo 'oye, a ver cuándo tienes un detallito con esta concejala'.

De pandereta.

La iaia s'ha desbaratat

Avís: dones i ments benpensants: no llegiu el darrer paràgraf.

Sempre he tingut una relació excel·lent amb la iaia, però això ha estat fins ara: la pobra dona s'ha desbaratat en no aconseguir pair la separació del seu fill, germà de mon pare. La iaia ho veu com un drama sense precedents en la Història de la humanitat en general i en la història familiar en particular, i això que només és un divorci. 

 

Òbric parèntesi. Este caràcter conservador i ultramuntà de la iaia m'impedeix dir-li allò de 'sóc gai i tinc un nóvio xurro' perquè no vull matar-la. Ni ser desheretat, clar. Tanque parèntesi.

Ara la iaia es passa el dia en un estat de melangia gairebé napolitana i la desil·lusió que practica per la vida s'ha estés fins i tot envers les notícies que apareixen als informatius de televisió, les quals posa en dubte de forma sistemàtica.

Reòbric parèntesi. No, no és que iaia realitze una crítica objectiva sobre coses com la 'veritat oficial' o 'allò que ens vol vendre el sistema', frases més que palpades, sinó que posa en dubte la versemblança de qualsevol cosa: des de la clonació de ratolins a Barcelona al nombre d'accidents de trànsit de qualsevol cap de setmana. Retanque parèntesi.

Esta incredulitat i cinisme de la iaia fan que mentre dinem es donen converses com les que reproduisc a continuació mentre l'informatiu emet imatges d'alguna revolta a qualsevol país del món:

- Si tota eixa gent fóra de veres... estaríem afinats... -diu mentre es fot una cullerada d'arròs.

- Iaia, és gent de veritat que protesta per...

- Calla, home, calla... això és només una persona i el que fan és posar-la moltes vegades.

- Iaia, que no...

- Fes-me cas, fillet, que sóc més vella que tu.

O quan apareixen imatges d'un atemptat a l'Iraq:

- Si tota eixa sang fóra de veres no quedarien persones vives en eixe país -diu mentre fot una cullerada de fideus.

- Iaia, que és un atemptat de veritat causat per...

- Calla, home, calla... que això ho fan per ordinador i després ho posen cada dia.

- Iaia, que no...

- Fes-me cas, fillet, que sóc més vella que tu.

No m'agrada que la iaia siga tan cínica i que pose en dubte l'existència de revoltes populars o d'atemptats suïcides i prove a explicar-li-ho novament cada vegada més emprenyat, però ella es posa de mal humor i m'envia a fer la mà i em diu coses com ara que el meu germà sí que la vol de veritat o que jo no hauria de fer-la patir tant i acaba per amollar tres llàgrimes de cocodril per fer-me sentir malament.

I és que serà vella i estarà desbaratada però no ha oblidat que és una dona i que la irracionalitat és el principal tret del seu gènere i el xantatge emocional la principal arma.

Xurro obsession

Després la de xurro experience de divendres passat vaig decidir tornar a repetir sessió la vesprada de diumenge i al llarg de la setmana, tot i que no ens hem pogut veure ni olorar el pèl, sí que hem estat prou en contacte, de forma que ara mateix estic en condicions d'assegurar que estic encapritxat, penjat i obsessionat.

El xic no només té les millors cames que m'he portat mai a la boca -i no, no és cap metàfora- sinó que s'ha revelat com un xic tendre, simpàtic, divertit i atractiu, qualitats, però, que no considere suficients per justificar l'estat d'agitació hormonal en què em trobe.

La part més racional del meu cap em diu que no és per a tant, que la cosa se'm passarà en uns pocs dies i que no és més que una obsessió/calentor pròpia de l'estiu i que de la mateixa forma que ha arribat haurà de desaparéixer.

Per si fóra poc, hi ha elements que em recorden de forma indefectible este conat de relació xurresca amb la que vaig viure amb el xic argentí ara fa dos anys i que em fan sentir-me una mica intranquil: tant amb un com amb l'altre em vaig il·lusionar de forma exagerada per a un pesimista-vitalista com jo; a tots dos els vaig conéixer en juliol, poques setmanes després d'haver deixat una relació; i en ambdós casos la cosa portà un ritme accelerat i als pocs dies de conéixer-nos ja estàvem planejant un viatge.

Si a tot això sumem que un era oriünd del Coño Sud i que l'altre ho és de València castellana (o de la Castella valenciana, tant fa una cosa com l'altra), no puc evitar tindre la sensació de trobar-me a un déjà vu sentimental, amb tot el desgast que això suposa.

Però donat que no sempre em resulta fàcil fer cas a allò que la part més racional del cap m'aconsella i hi ha moments en els quals no hem puc treure dels dits la imatge -i les cames!- del xurro, he decidit que el millor que puc fer és gaudir-ho.

I que acabe com els déus vulguen.

Són coses que passen

Crec que ningú ha pogut evitar un sentiment d'horror en assabentar-se de com morí el nadó de la jove marroquina que es convertí en la primera víctima de la nova grip (sic) a la Confederació Ibèrica de Nacions: una infermera subministrà l'aliment a la criatura a través de la sonda equivocada, de forma que la llet es barrejà amb el corrent sanguini del nadó i li causà la mort.

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la notícia i tret d'algunes excepcions (ens ho diu el Testigo accidental) la majoria de la premsa ha estat correcta i no ha encetat un cacera contra la infermera, el centre hospitalari o la sanitat pública en general.

El fet de tindre clar que estes coses passen i que un error el pot cometre qualsevol no ha de significar que este accident no tindrà conseqüències: el Dret està preparat per donar resposta a esta situació i a totes aquelles altres en les quals es produeix la mort d'una persona abans d'aquell moment en què considerem que corresponia d'una forma més o menys natural, tenint sempre en compte les variables que produeixen el fet.

Així, entre altres, una persona pot morir per una causa fortuïta, per una negligència, a mans de la seua parella sentimental, penjat d'una grua en una execució pública o, com és el cas del jove mort la setmana passada a Sant Fermí, per culpa exclusiva de la mateixa víctima.

Com deia, el Dret ha previst tots els casos possibles i diferencia entre homicidi, assassinat i assassinat superqualificat, al mateix temps que estableix causes que rebaixen la sanció penal en funció de circumstàncies com la legítima defensa o el cas fortuït.

M'ha sorprés que el pare del xiquet mort haja reconegut que encara no s'havia posat en contacte amb cap advocat per denunciar l'hospital i que només volia soterrar el seu fill al Marroc, ja que si el cas haguera afectat qualsevol ciutadà de la Confederació Ibèrica de Nacions la demanda milionària ja tindria el segell d'entrada del jutjat de guàrdia de Madrid, però no sé si esta reclamació encara no s'ha produït perquè el jove marroquí ignora les possibilitats legals que té o perquè té clares quines són les seues prioritats en estos moments.

Tot i això, el Jutjat ha obert diligències d'ofici, és a dir motu proprio, i la resposta jurídica arribarà, més tard o més prompte, però arribarà.

We(Queer)end

Dissabte nit tenia dos compromisos ben diferents: un amic celebrava una festa estiuenca sense cap altra pretensió que la de passar-ho bé i una amiga celebrava l'aniversari. En tots dos actes, però, l'element gai era el predominant, tot i que d'una forma ben diferent.

A la festa d'aniversari em vaig fer el sorprés per la quantitat de gais que hi havia en l'aniversari d'una xica heterosexual i ho vaig comentar amb el seu marit:

- No hay tantos gays -em va mentir descaradament el meu amic.

- ¿Cómo que no? Si esta fuera la proporción real de homosexualidad en la raza humana, la capacidad de supervivencia de la especie sería nula, tío.

En la festa del meu amic, però, vaig descobrir una nova subespècie marica que em cridà poderosament l'atenció. Per descriure-la només diré que en veure els primers elements no vaig poder evitar pensar -en veu alta- per què l'amfitrió replegava gent que semblava viure pel carrer, entre caixes de cartó i diaris vells.

Es tractava, com algú ja podrà imaginar, de mariques amb un pseudoestil punk: amb pentinats impossibles, quilos i quilos de ferralla per la cara i litres de tinta de tatuatge pel cos, combinats amb una aparent relaxació dels costums higiènics més elementals.

Amb la copa ple de vi (i de cinisme benpensant) no vaig poder evitar preguntar a un amic com es pot guanyar la vida una persona que opta per una estètica tan poc convencional (estic mossegant-me la llengua per no dir allò que pense, que conste) i fins i tot una miqueta agressiva, però el meu amic -sense vi a la copa, però amb més cinisme- em digué:

- Estic convençut que els pares d'estes persones són membres del consell d'administració d'un parell de multinacionals, així que no han de treballar: només han d'esperar que els seus pares els facen una transferència amb els dividends de les accions.

Vam riure i vaig sentenciar:

- Sí, clar, són el que es coneix com el 'gai dels dividends'...

Xurro experience

Esta setmana he estat calent com una mona: les altes temperatures, la testosterona pels aires, els conflictes professionals i l'actualitat política rebaixada a la més mínima expressió per les ritabarberesques declaracions sobre les anxoves cantàbriques han fet que esta setmana l'haja passat mig desbaratat.

Donat que no entra dintre de les meues possibilitats fer res per evitar que la única neurona de l'alcaldessa del Cap i Casal li jugue una mala passada, anit vaig decidir solucionar allò que sí està al meu abast: fotre un polvo.

En esta ocasió tenia de convidat -perquè recorde que jo sempre folle a ma casa- un xurro resident a la ciutat de València que vaig conéixer fa un parell de setmanes.

Òbric parèntesi. Un xurro és un valencià originari de la comarques valencianes castellanoparlants, tot i que el mot s'empra per extensió a aquells valencians que no parlen valencià. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. El mot xurro podria ser l'equivalent al xarnego català, però a València no té un significat tan despectiu com allà dalt i, des del meu punt de vista, el xurrisme, més que una condició de naixement, no és sinó una actitud lingüística endèmica de molts valencians que els porta a obviar per complet l'existència del valencià: tot i haver nascut ací, tot i haver-lo estudiat a l'escola, tot i tindre amics -i fins i tot familiars- que el parlen i tot i que el poden llegir i escoltar prenent-se unes mínimes molèsties no gosen a amollar una paraula en valencià. Retanque parèntesi.

Crec que mai havia passat pel meus llençols cap xurro stricto sensu, encara que tampoc estic en condicions de fer afirmacions tan categòriques, ja que tinc molt mala memòria i si no sóc capaç de recordar el nom de molts amants menys encara el seu lloc de naixement.

Siga com siga, la vetllada anà sobre rodes i després d'una botella de chardonnay de la Vall del Cinca i d'un parell de gintònics i de ginlemons i d'haver-me confessat que 'no me interesa la política' i que 'sólo leo en verano porque me aburro' el tenia mig despullat sobre una de les butaques de jardí de la RasoirTerrace, lluint un cos fibrat i mengívol, esculpit per les inhòspites condicions meteorològiques de l'interior del país.

I és que sembla que les comarques valencianes més manxegues encara ens tenien reservada alguna sorpresa.

Canvi de papers

La vida és com de broma: justament quan estic fent l'esforç més gran que recorde per deixar de fumar va i un paio exquisidament pervertit em proposa un joc sexual que inclou el consum d'havans de la millor qualitat. I no sé què fer, la veritat. 

 

El mateix, salvant les distàncies, li passa al pobre Rajoy que ha vist com després de recolzar-se en Camps per salvar el cul dels depredadors interns del partit és justament el Cada-dia-menys-Honorable qui li està complicant l'existència més que qualsevol altre imputat -i mira que hi ha on triar!- de la trama Gürtel. I no sap què fer amb Camps. 

 

En el meu cas, la temptació pot fer saltar pels aires el propòsit d'allunyar la nicotina de la meua vida a canvi d'una experiència sexual plena de fum i de perversió; i en el cas de Rajoy, la poca vergonya de Camps ha obligat el PP a decretar el silenci absolut i a dir allò de 'no hay preguntas' en acabar cada compareixença pública dels populars, amb un desgast polític més que notable. 

 

No sé per què, però estic convençut que Rajoy i jo podríem intercanviar els papers de bon grat: ell estaria molt còmode fumant-se un havà (fins i tot en un context d'homoerotisme evident) i jo gaudiria com un xiquet defenestrant Camps i Costa, però no podrà ser: Mariano i jo som persones a les quals el destí ens ha reservat una missió important: saber prendre les millors decisions.

La llàstima és que Mariano i jo no tenim per costum encertar. I així ens va.

El Jurat

Llega la hora de las nominaciones...

 

Si tot va com ha d'anar, finalment Camps haurà de donar la cara davant el Tribunal del Jurat, una institució desconeguda fins i tot per a molts d'aquells que ens dediquem a l'exercici del Dret.

El Jurat és una institució estranya i plena de llegendes que no s'adeqüen en res a la realitat i que cal desmuntar punt per punt: en primer lloc, els membres del Jurat, que en sou nou, només han de pronunciar-se sobre els fets provats, responent a una sèrie de preguntes que el Magistrat-President els formularà prèviament, la qual cosa implica determinar -en últim extrem- la culpabilitat de l'acusat. No imposaran, en canvi, l'extensió de la pena, la qual serà determinada pel Magistrat.

Tot i això, ser jurat és una responsabilitat importantíssima que constitueix una obligació cívica i que la Llei regula amb requisits, incompatibilitats, prohibicions i incapacitats.

Som molts els que pagaríem per formar part del Tribunal encarregat de jutjar Camps i tindre'l just enfront quan haja d'explicar allò de 'te has pasado un huevo', de''amiguito del alma' i tots els elements carregats de bizarrisme que han acabat per convertir esta trama de corrupció de prêt-à-porter en una opereta ben barata.

El problema, benvolguts, és que aquells ciutadans que formaran part del Jurat que jutjarà Camps ja han estat seleccionats. M'explique: el mes de setembre dels anys parells es realitza un sorteig de cada cens provincial i es determina una bossa de ciutadans per a actuar de Jurats durant els dos anys següents, de forma que en octubre de 2008 es van seleccionar els ciutadans que seran Jurats durant 2009 i 2010.

No vull presumir, però en estos moment, i després d'una lleugera i superficial cerca per Internet, he trobat el llistat de ciutadans valencians que formaran part de l'hipotètic Tribunal que jutjarà el Cada-dia-menys-honorable Francisco Camps, ordenat alfabèticament i per municipis, a partir de la pàgina 42 del Butlletí Oficial de la Província de València del 25 d'octubre de 2008, i ara la única pregunta que cal fer-se és: és possible que almenys un parell no siguen votants del PP?

Hat trick del cap de setmana

Des de dimecres tenia tancat un bon grapat de cites per al cap de setmana, però cap d'elles resultà tal com havia previst.

Així, la nit de divendres em vaig quedar amb les ganes de follar amb un cambrer que últimament es deixa caure per casa de matinada, en acabar el seu torn a un restaurant del centre. Vora les dos, però, m'envià un sms per informar-me que la feina se li havia complicat i que seria millor deixar-ho per a un altre dia (o millor, una altra matinada furtiva). I és que el sector serveis necessita urgentment un nou conveni col·lectiu que regule les hores extraordinàries dels explotats treballadors.

El contratemps, però, no m'afectà negativament i els meu estat d'ànim no es va ressentir ja que encara tenia dos polvos pendents per al dissabte.

El primer havia de tindre lloc després de dinar, ja que havia convidat a casa un xic andalú que vaig conéixer el mes de gener i de la vida del qual vaig desaparéixer en iniciar la relació amb NIF. La meua idea era fer un retrobament en tota regla i fotre un clau sense cap mena de rerefons, però sembla que ell no compartia este punt de vista:

- Desapareciste sin más -m'amollà a boca de canó i amb la cara agra només posar un peu a casa.

Vaig passar les dues hores següents provant a que les excuses que amollava resultaren creïbles i que el xic andalú fóra capaç d'obviar el meu impresentable comportament de mesos enrere, cosa que vaig aconseguir amb prou feines just quan ja feia tard per arribar a sopar amb els amics i, també i per descomptat, per fer-lo entrar al meu llit.

Per sort, em quedava un cartutx per disparar: un xic que havia passat per casa un parell de vegades volia convidar-me a mitjanit al seu pis a prendre una cervesa, la qual vam acompanyar amb un cigarret d'una maria força tòxica.

Segons avançà la nit, els efectes de la droga i de l'alcohol, en lloc de ennuvolar-me el pensament em van ajudar a veure-ho tot molt més clar i, després de follar (ara sí!) i mentre el meu amfitrió patia un atac d'incontinència verbal típica dels ciutadans del Coño Sur, em vaig preguntar: què collons fas follant amb un puto argentí, d'ascendència italiana, que només fa que marejar-te i amb el qual no fas més que tindre la sensació de viure en un déjà vu continu?

I vaig marxar a casa, afectat per la marihuana, però amb un únic pensament: redéu, quin hat trick de cap de setmana!

Tinc un compromís

Ahir de matí em vaig deixar caure en companyia de dos amics a l'acte que Bloc i IniciativaPV havien organitzat per clausurar el curs polític de les Corts valencianes. 

 

L'acte va comptar amb la presència dels diputats dels grups i d'alguns ecsdiputats, de regidors i d'ecsregidors, d'algun ecspolvo i, espere, d'algun futur polvo, però sense dubte el més destacable foren les intervencions d'Oltra, de Morera, de Pañella i de Mollà.

Estos quatre diputats representen de forma indubtable el millor que es pot trobar a les Corts i, afortunadament, es va anunciar que Bloc i Iniciativa concorreran junts -encara no se sap com- a les eleccions autonòmiques de 2011, amb la intenció de consolidar un tercer espai polític al País Valencià, al marge de PP i de PSPV. 

 

Des del meu punt de vista és la millor opció possible i no crec que el País Valencià es puga permetre el luxe de deixar fora de les Corts cap d'estos quatre diputats (i els que haurien d'entrar) perquè qualsevol d'ells val per deu o dotze del PP o del PSPV, que juguen amb la seguretat de saber que obtindran com a mínim una trentena de diputats fins i tot si el cap de llista és una granera, rep regals d'empreses que contracten amb la Generalitat o té la capacitat de resultar intranscendent, com és el cas d'Alarte. 

 

Bloc i Iniciativa, en canvi, hauran de buscar cada vot i lluitar per superar la barrera del 5%, no quedar fora de les Corts i no deixar que el País se'l reparteixquen un PP i un PSPV que cada dia fan més pena. 

 

I després, donar-me un alt càrrec, clar.

Waterproof

No m'agrada el sexe aquàtic. No he follat mai a la platja, ni a un riu, ni a un pantà ni, en general, a cap massa d'aigua, dolça o salada; i tampoc sóc partidari de fer-ho a la dutxa: a més de suposar un malbaratament d'aigua, em resulta terriblement incòmode i, també, molt perillós: qui et diu que un esvaró no et pot deixar amb un braç, o amb el coll, trencat.

Òbric parèntesi. Digueu-me exagerat (o hidrofòbic sexual), però no m'entra al cap que les institucions públiques destinen milers d'euros a campanyes per fomentar el sexe segur i a recomanar l'ús del preservatiu i en canvi ningú es preocupe pels accidents que tenen lloc durant l'acte sexual a la dutxa, que n'han de ser molts. Tanque parèntesi.

Ahir, però, vaig haver de fotre'm a la dutxa amb Ulls Blaus, perquè des que va visitar RasoirHouse la setmana passada no ha deixat d'insistir perquè el convidara a passar una vetllada sota l'aigua.

- I no prefereixes fer-ho al llit, com les persones normals? -i vaig provar a treure-li la idea del cap apel·lant a la seguretat: És que pot resultar molt perillós...

Però ell venia amb la idea des de casa:

- ¡Venga ya! Que me he traído una muda limpia y todo, y además -afegí- tú limítate a quedarte debajo del agua, que yo haré el resto.

I no vaig haver de fer res, fins que en un moment donat, i quan el tenia agenollat entre les cames, va alçar la vista i em va demanar:

- Me encanta verte así, pero ahora necesito que te corras.

I això vaig fer.

Imatge i vídeo de TirandoFotos, a Flickr