Pastilles estiuenques (V): ressaca informativa

El mes d'agost començà amb el despropòsit de Rajoy llançant un missatge des del seient d'un cotxe sense haver-se passat el cinturó de seguretat i amb Camps autoproclament-se candidat del PP a la Generalitat sense haver avisat la direcció del partit. Dos actes de temeritat absoluta, doncs, de dos polítics que sembla que (ja) no tenen res a perdre, sobretot el segon, que també ens regalà unes declaracions estupefaents de primera categoria en demanar a Santiago de Compostel·la que els fills dels seus néts continuaren abraçant la fe cristiana. Tal qual.

Òbric parèntesi. Per a que després algú no considere que prohibir el mocador islàmic no és la prioritat absoluta d'una estat tan aconfessional com el que patim. Tanque parèntesi.

Pocs dies després, els socialistes encetaven la carrera d'unes primàries a Madrid entre Gómez, el candidat de la federació madrilenya, i Jiménez, la del propi ZP, per comprovar qui la té més llarga o, dit d'una altra manera, qui compta amb el recolzament dels militants, i que ha donat lloc a intervencions tan estúpides i castisses (no podia ser d'una altra forma tractant-se de la candidatura atòmica madrilenya) com la que vomità Pedro Castro i que acusava Gómez de ser el candidat de la dreta. Poca broma.

Igualment, assistíem escandalitzats al trencament efectiu de l'antiga Espanya, hui més Confederació Ibèrica de Nacions que mai, però en contra dels pronòstics de la caverna no ho feia ni per culpa de bascos ni de catalans, sinó per la dels africans colonitzats de Melilla amb la complicitat d'un Aznar vestit amb color cru i amb còctels incendiaris a la motxilla.

Per sort, però, no totes les notícies estiuenques han fregat el patetisme informatiu, ja que entre tanta palla i en mig del debat sobre una possible vaga de controladors/proletaris aeris la figura del responsable de comunicació del sindicat majoritari, César Cabo, ha passejat els seus ulls blaus i el seu cabell ros per platós de televisió i per entrevistes tan infames com la que li dedicà La Razón i en la qual reconeixia sense vergonya ser un seguidor de Sèneca.

Això sí que és nivell i no les pregàries de Camps a Galícia.

Pastilles estiuenques (IV): deixant enrere la intensitat

Estic força d'acord amb la darrera frase que Blanche BuBois amolla al final d'Un tramvia anomenat Desig quan tot just abans de marxar per ser ingressada a un centre per a tarats afirma “Sempre vaig confiar en la bondat del desconeguts” però no perquè haja decidit deixar de ser un cínic incorregible i esdevindre un ingenu, sinó perquè sempre he pensat que la bondat (o la no-bondat) que hauria de preocupar-nos no és pas la dels desconeguts, sinó la d'aquells que estan en situació de fer-nos mal.

Òbric parèntesi. A banda de ser un cínic, també em considere un punt arrogant, i em negue a deixar de creure en allò que crec pel fet que l'experiència s'encabote a demostrar tot just el contrari. Tanque parèntesi.

Així, estic dedicant una part important d'este mes d'agost a provar a deixar enrere una suposada intensitat i a pensar-hi només en pantalonets curts, en hores de platja i, en definitiva, en practicar un comportament adolescent per fugir de qualsevol temptació de pegar voltes a allò que no s'ho mereix.

I de moment, no puc negar que està funcionat a la perfecció, tot i escenes com la que m'oferí fa uns dies la preciosa Betsy Draper a Mad Men, una sèrie que no entenc per què vaig deixar aparcada en el seu moment i que estos dies he représ amb ràbia.

En un capítol de la segona temporada Beth descobreix una infidelitat del seu marit Don Draper, potser l'actor que sap portar amb més gràcia les camises blanques de coll estret, i li amolla a boca de canó i amb una serenitat que contrasta amb la intranscendència a la qual ens tenia acostumats 'No entenc com has pogut fer-me això' i afegeix per sentenciar el nostre protagonista als inferns 'Jo mai t'ho hauria fet'.

Tot just en eixe moment, l'espectador de Mad Men sentirà un renovat respecte per un dels personatges més irrellevants de la sèrie, però per sort Betsy serà capaç de traure la rossa que porta a dintre (i a fora) i afegirà una frase que farà que tot torne al lloc que li correspon: 'I a sobre m'has enganyat amb una dona tan vella'.

El sol m'ha aclarit el cabell i estic més ros que mai, però per sort encara no he arribat a l'extrem de la senyora Draper.

I would never do this to you. How could you do this to me?

Pastilles estiuenques (III): Astúries

Segons la lògica que durant dècades ha fet que les previsions meteorològiques de la Confederació Ibèrica de Nacions (CIN) seguisquen les coordenades Oest-Est i Nord-Sud, si l'estiu passat vaig visitar la nació galega enguany no tenia un altre remei que apropar-me a la comunitat atòmica d'Astúries per conéixer la seua idiosincràsia.

Òbric parèntesi 'Asturias, patria querida'. Des que vaig tornar d'aquelles terres no he fet una altra cosa que pensar quina consideració jurídica mereix este país llarg i estret al nou ordre confederal ibèric que algun dia aconseguiré imposar: si la de Nació (amb majúscula), la de nació (amb minúscula), la de nacionalitat histèrica o la de república bananera. Al remat, però, he acordat (amb mi mateix) que este Principat ha de ser considerat una simple comunitat atòmica, almenys fins que es decidisca a reformar l'actual estatut d'autonomia, ja que això podria donar lloc a un nou estatus: de la mateixa forma que el País Valencià deixà de ser una nacionalitat histèrica per a esdevindre una república bananera gràcies al nou estatut pactat pel PP i pel PSOE, déu sap què ens tindrà reservada una hipotètica reforma estatutària asturiana. Tanque parèntesi 'Asturias, patria querida'.

Així doncs, si algú volguera trobar una frase per definir què és Astúries i alhora resultar ofensiu i negar qualsevol tret característic asturià diria que el Principáu és una barreja a mig camí entre Galícia i Euskadi: no arriba al nivell de qualitat que ofereix el País Basc, però està per sobre dels preus irrisoris i de l'estil de vida gallecs.

Siga com siga, uns quants dies ben aprofitats permeten obtindre una panoràmica general d'Astúries, paraíso natural, i de la sorprenent Oviedo, del seu preromànic i del ben conservat centre històric, amb la catedral gòtica i el mercat del Fontán com a punts principals d'atracció, de la part vella d'Avilés i de les festes de Begoña passades per sidra de Gijón, per gaudir a la comarca vaqueira dels poblets de Cudillero, Luarca y Salas a Occident i de Ribadesella, Llanes, Llastres, Tazones i de les platges de Caravia a Orient, per beure sidrina fins fartar-te'n, per descobrir quesines com el peñaubiña i l'afuega'l pitu (literalment: ofega el pollastre), per sorprendre't amb la dorada, el pixín o les fabes con marisco i per haver de felicitar-los per l'arroz con almexes que vam tastar al port de Candás, de camí a l'extrem més septentrional d'Astúries: el salvatge cap de Peñes.

Ben pensat, més que una Galícia rica o un País Basc pobre, Astúries respon perfectament a un híbrid de patria querida i de paraíso natural.

Pastilles estiuenques (II): el bon fill

En un moment donat de Brooklyn Follies, de Paul Auster, el protagonista cita una frase que resumeix a la perfecció la sensació que em deixà una guàrdia infernal i eterna que vaig patir la setmana passada i que diu que “tothom té un moment únic a la vida, i jo els he tingut a grapats”.

Eixa frase em vingué al cap quan em tocà fer-me càrrec d'un detingut que havia decidit un dimarts d'agost a mig matí, farcit de cocaïna i de benzodiacepina segons informà el test toxicològic de l'Institut de Medicina Legal, atracar un banc, però no un banc qualsevol, sinó la seua pròpia sucursal armat amb un ganivet de cuina i una pedra.

Un cop em vaig refer de la sensació de déjà vu vaig poder xarrar amb l'atracador, el qual, amb prou feines per culpa de la castanya que portava, m'explicà que si havia intentat atracar justament la sucursal del seu banc on tenia domiciliada la pensió d'invalidesa era perquè no coneixia cap altre banc per la zona.

- Home, en girar el cantó en tenies dos més, saps què et vull dir?

- No ho vaig pensar, la veritat. Anava col·locat i tampoc tenia massa ganes de calfar-me el cap.

- Bé, és igual. Conta'm, què volies fer amb els diners? -i vaig canviar de terç perquè tampoc era qüestió d'aconsellar un ionqui quin banc en concret havia d'atracar.

L'atracador-ionqui va respirar i m'amollà:

- Mira, volia comprar-li una tele nova a mon pare, perquè la que teníem ja no funciona.

Vaig prendre aire mentre mentalment canviava la versió del client i on deia 'ja no funciona' posava 'la vaig vendre per comprar droga' i li vaig aconsellar:

- Atén una cosa: arribats a este punt, detingut per un robatori amb intimidació en grau de temptativa, dir que volies comprar una tele nova per a ton pare no t'ajudarà en res. És millor que digues que volies comprar més droga. M'entens?

- No massa, la veritat -reconegué una mica estranyat.

- El que vull dir és que ser un bon fill i voler fer un regal a ton pare encara no es considera una circumstància atenuant de la responsabilitat penal però, en canvi, intentar atracar un banc perquè necessites més droga sí que ho és, i això, en este cas, et beneficia.

L'atracador em mirà sorprés i en un moment d'extraordinària lucidesa sentencià:

- És com el món al revés.

- I tant.

I mentre els agents de la Guàrdia Civil l'emmanillaven per passar-lo a disposició judicial vaig concloure que havia fet bé amagant-li una altra informació que no resultava gens transcendent per al cas, però que feia que eixa guàrdia esdevinguera un altre d'aquells moments únics i excepcionals que tothom té al llarg de la seua vida: la sucursal bancària que havia intentat atracar no només era la seua, sinó també la meua.

Pastilles estiuenques (I): els enemics naturals

-->

La primera nit de vacances vaig eixir a sopar amb els amics i el desenvolupament (a)normal dels fets va fer que dos hores després de la mitjanit només en quedàrem tres encara recolzats a la barra d'un pub de platja. I, per la mort de déu, quins tres: un policia nacional de Campanar, un gitano de Getafe i un servidor.

- La puta hostia, parecemos los protagonistas de un chiste: “van un abogado, un policía y un gitano en un coche...” -vaig dir quan, en efecte, tots tres ens disposàvem a continuar la nit en un Opel Astra (!) amb els vidres foscos (!!).

Al llarg de la nit cadascú va fer ús dels seus contactes i així, si a la primera discoteca les amistats del policia nacional ens van permetre l'accés a una zona VIP plena de sofàs a l'aire lliure, beguda gratis i joves que imitàvem amb menys o més encert l'estilisme de Cristiano Ronaldo, a la segona una cambrera amiga meua ens va convidar a dues rondes de copes i a una de glopets de vodka roig, amb tota probabilitat la beguda més estúpida que la humanitat ha embotellat en tota la Història.

Quan tenia el got del glopet a la mà, dubtant entre beure-me'l o llançar-lo a un imbècil que m'havia xafat dos vegades el peu, una adolescent rossa i etílica se m'apropà i em preguntà:

- Perdona, ¿tú estudias en El Pilar?

Mentre em meravellava dels efectes de la nova crema antiarrugues que vaig adquirir fa uns mesos, vaig barallar la possibilitat de dir que feia anys que no estudiava i que tot i portar un gotet de vodka roig a la mà, ja tenia trenta anys, però vaig considerar que la veritat no resultava tan divertida, sinó més aviat prou depriment, de forma que vaig optar per la mentida:

- Sí claro: estoy en primero de bachillerato.

La resta de la nit transcorregué entre converses impossibles, beguda adulterada i música d'estiu (en el pitjor sentit de la paraula) fins que en un descans el policia nacional va retraure al gitano que portara un d'aquells collars de plàstic que no se sap ben bé quin material pretén imitar i que la gent sense sentit de l'estètica es fot al coll en estiu:

- ¿Por qué cojones te has puesto esta mierda, tío? -va acusar mentre obviava que el pit de la camisa del gitano estava tan obert que amb una mica de (mala) sort se li podria vore també el melic.

El gitano apartà sense massa delicadesa la mà del policia nacional en una mostra del que en zoologia es podria considerar el comportament típic de dues espècies d'enemics naturals i amollà:

- Porque si me pongo los collares de oro todavía parezco más gitano, hijoputa.

I em vaig vore obligat a intervindre per deixar cada cosa al seu lloc:

- Yo creo, queridos míos, que hay cosas que por mucho que nos esforcemos no podemos disimular.

El gitano i el policia nacional van intercanviar una mirada d'estranyesa i van dir:

- ¿Otra ronda?

- Faltaría más.