La rata, la nevera i la iaia

Fa un parell de setmanes, entre una cosa (el desgavell) i l'altra (follar) vaig haver de deixar la platja i anar a casa de la iaia per portar-li unes coses que m'encarregà, perquè ella també estava de vacances a la mar. 

 

Vaig entrar a la cuina, i mentre buscava al rebost una cassola vaig sentir una presència estranya. Em vaig girar i vaig vore damunt del banc una rata enorme i grisa.

Vaig deixar la cassola al terra i vaig eixir de la cuina sota la plàcida mirada del rosegador, al qual semblava que la meua presència resultava del tot indiferent, i em vaig adreçar a la drogueria del barri:

- Tens alguna cosa per a matar rates? -vaig preguntar en veu baixeta perquè hi havia més gent a la botiga.

- Clar que sí. Tenim lo milloret. Com és eixa rata? -contestà el depenent sense respectar el to de discreció que havia gastat jo.

- Fastigosa. I amb molt poca vergonya.

El dependent em va vendre un verí que, segons m'explicà, la faria rebentar per dins (santa estricnina!) i em vaig emportar una caixa.

Quan vaig tornar a casa la rata ja s'havia amagat i mentre distribuïa les bosses enverinades pels racons em vaig adonar que feia massa dies que la rata havia fet de la cuina de la iaia la seua residència d'estiu: havia començat a construir un cau baix de la taula, havia furgat en els calaixos i, sobretot, una lleugera pudor àcida que no havia notat fins eixe moment empudegava l'aire. Vaig arreplegar la cassola que havia deixat al terra i vaig marxar.

Un parell de dies després, de nou entre una cosa i l'altra, vaig haver de tornar a casa de la iaia i només entrar vaig notar que l'olor era més intensa i per un moment vaig pensar que la rata hauria mort. Vaig buscar el cadàver de la rata per tota la cuina fins que vaig vore com una gota d'aigua corria per la porta de la nevera i em vaig estranyar. Vaig obrir el congelador i un tuf com mai no havia olorat en la puta vida em va pegar de ple en la pituïtària i no vaig poder controlar les arcades.

Vaig tancar ràpidament el congelador, però ja era tard: la pudor s'havia escampat per la cuina i resultava insuportable.

Quan em vaig refer de la impressió vaig comprovar que la nevera estava connectada, però que el motor havia deixat de funcionar, de forma que en lloc de refrigerar, la nevera i el congelador s'havien dedicat durant no sé ben bé quants dies a escalfar tot allò que tenien a dintre, de forma que el contingut havia esdevingut una massa informe, podrida i pudenta. Talment com un cos en descomposició.

De sobte, la rata descarada havia passat a ser un problema menor, i ara havia de fer front a una tona de menjar podrit i fastigós i tan pudent que m'era impossible romandre a la cuina més de tres segons sense vomitar.

Vaig telefonar mon pare i entre tots dos vam aconseguir traure la nevera al pati i amb mascaretes i guants de làtex amb prou feines vam aconseguir buidar la nevera i tornar a posar en ordre la cuina.

Al dia següent, em va tocar explicar a la iaia què havia passat a la seua cuina i també desvincular la rata de la mort de la nevera, ja que vaig comprovar que el cable no estava rosegat, però ella només tenia una preocupació entre cella i cella:

- I no heu pogut salvar res del congelador?

- Iaia, estava tot podrit i la pudor no es podia suportar: tot ha anat al fem directament.

La iaia em mirà, va tòrcer el morro i es lamentà:

- Quina llàstima, tot just abans de vindre a la platja havia comprat una caixa de 'palitos de merlusa' congelats.

I mentre anava al bany per controlar les arcades sentia com la iaia cridava:

- Sempre has sigut molt delicat, fillet meu.