divendres, 20 de març de 2009

Fer-se vell

Una mostra evident del fet que la meua família cada dia pateix més disfunció (ja hem deixat enrere allò de ser una família francesa) tingué lloc ahir a hora de dinar: mentre servidor provava a superar la ressaca acumulada de dues nits d'excessos fallers i ma mare seguia arrossegant el trauma provocat pel furt que va patir dimecres a un centre comercial, mon pare intentava convéncer-nos que Matt és gai i que això explicaria moltes coses del seu comportament dels últims dies.

En un moment donat entre el primer i el segon plat, la iaia decidí intervindre i començà a contar una història destrellatada que inicià amb 'em vaig despertar amb el segon avís de les campanes a missa...'.

Després d'una estona, durant la qual em vaig convéncer que la història de la iaia no tenia final, vaig deixar caure la forqueta i el ganivet sobre la taula i vaig preguntar:

- Iaia, esta història interminable ens porta a algun puesto?

La iaia va decidir acurtar la història i ens explicà que el dia anterior estava tallant-se les ungles dels peus (!), seguda al vàter (!!), quan les saies van esvarar amb la tapadora del sanitari (!!!) i la iaia va caure al terra amb tan mala sort que es va pegar amb el cap contra la porta del bany.

Quan mon pare, ma mare i un servidor vam aconseguir esborrar del cap la dantesca imatge 
de la iaia estesa al bany vam poder reaccionar com tocava fer-ho: trencant-nos a riure davant la indignació de la iaia, la qual -estic convençut- barallà la possibilitat de denunciar-nos a serveis socials.

Quan vaig ser capaç de deixar de riure, em vaig torcar les llàgrimes del ulls i vaig dir:

- Gràcies, iaia, ara ja no tinc ni ressaca.

I és que fer-se vell és una putada.

1 comentari:

Anònim ha dit...

La teva iaia podria molt ben ser l'autora de Cami de Sirga. Pero molt em tem que no arribaras mai a tombar-ne la darrera pàgina.

A.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails