Orgullós? Oh, i tant!

Com cada any, quan arriba la segona meitat de juny i veig que encara són molts els amics i els polítics que anuncien la seua participació en els actes de l'Orgull Gai, ja siga als més lúdics o als més reivindicatius, no puc evitar preguntar-me si esta commemoració encara té sentit a la Confederació Ibèrica de Nacions del segle XXI.

Per descomptat, no sóc tan ingenu per pensar que l'equiparació de drets socials i econòmics (o burgesos en terminologia marxista) entre heterosexuals i gais durant la passada legislatura suposaria de forma immediata la desaparició de la discriminació que ha patit tradicionalment el col·lecteu gai, però la igualtat formal és, sense cap mena de dubte, el millor punt de partida per arribar a la igualtat real.

Així, si a este fet li afegim la poca simpatia que em provoquen algunes manifestacions dels gais institucionalitzats com ara la sacralització d'esperpents com Alaska (!) o La Prohibida (!!), el mateix ambient gai i la visió tan curta d'alguns col·lectius, l'arribada de l'Orgull m'agafa cada any amb certa indiferència.

Per sort, sempre hi ha qui, des de la dreta cavernícola o des d'aquella dreta que presumeix de ser europea i moderada, s'encarrega de recordar-nos els prejudicis que encara existeixen envers este col·lectiu.

En esta ocasió, però, l'exabrupte ha vingut per part del memocristià Duran i Lleida, una de les meues fòbies particulars, que arran la notícia que saltà fa alguns dies sobre algunes clíniques que a Barcelona es dedicaven a curar gais ha dit la seua. I com més ens agrada: per escrit.

Així, al seu bloc (entrada del 18 de juny) afirma, en resum, que veu malament que la Generalitat investigue estes clíniques perquè segon ell és molt raonable que un gai puga decidir voluntàriament sotmetre's a no sabem bé quina mena de tractament corrector.

Però millor encara són les paraules textuals: Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i, en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre.

Tela marinera.

Però el líder d'Unió continua en el destrellat i abans d'incloure la nota de color antiavortista afirma: La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la.

Així doncs, segons Duran, i donat que no només és possible modificar (!) o controlar (!!) l'homosexualitat, sinó que a la mateixa Barcelona podem trobar centres que ho fan amb èxit i ja que conec (amb escreix) la nit barcelonina imagine que a hores d'ara la cua de gais que volen modificar (!) o controlar (!!) la seua homosexualitat serà ben llarga.

Tan llarga com la misèria intel·lectual de Duran i Lleida.