Pàgines

▼

divendres, 28 de desembre del 2012

Busca qui t'ha llegit: desembre 2012


Fa unes setmanes vaig prendre unes cerveses amb un xic i, oh sorpresa, vam acabar al llit. El xic era atractiu, tenia una professió normal i era capaç de mantindre una conversa amb fluïdesa i correcció. Al llit, però, va perdre totes les formes. El primer que em va sorprendre fou que durant els prolegòmens em va lladrar. No fou un gruny o un gemec de plaer: fou un lladrit de gos.

Este gos és teu? Jo en tinc dos, però no són tan fins. Xe, ves amb compte no siga que mossegue a aquella dona. Maria, mira per a on vas o t'emportaràs un mos! Bé, xiquet, tu saps qui sóc? És igual, atén: tu eres qui jo em pense, veritat?

— Al nano lo han denunciado sus padres. Por lo que me han contado se ve que estaban discutiendo por algo y en un momento dado el chaval ha cogido un cuchillo y se lo ha puesto a su madre en el cuello.
— Genial.
— Pero bueno, ahora te lo saco del calabozo, hablas con él y que te lo explique.

— ¿Qué coño es esto? —vaig amollar en comprovar que un aret li travessava el mugró dret.
— ¿Te gusta?
— Bueno... se me hace raro.

He de confessar, però, que una de les coses que més em va sorprendre foren les paraules de la mestra d'una de les xiques el dia del soterrar als micròfons de no sé quina cadena de televisió. Vingué a dir una cosa així: “Sí, Belén ha tingut una mort terrible, però estic segura que en mig de tot allò tingué temps per penedir-se dels seus pecats i que ara està al cel”.











Cap comentari:

dimecres, 26 de desembre del 2012

2012: el resum de la iaia



Estava jo un dia venent garrofes a la porta de casa amb una romana, saps què és un romana, 'itat?, i un home em va dir: “Xiqueta em fa la impressió que no t'hi veus. Ara quan passe el tramvia em dius quantes finestres té”. I quan passà el tramvia jo li vaig dir les que havia comptat i ell va dir: “No t'entretingues i ves a vore el metge dels ulls”.

I des d'aquell dia que porte ulleres.

Esta anècdota que ha contat la iaia a hora de dinar em serveix per donar pas a les entrades que ha protagonitzat al 2012.


La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.

— A eixa dona li falta un dit de la mà!
— No, iaia; tots en tenen quatre.
La iaia obri la mà i compta en silenci.
— Totes les persones tenen quatre dits?

— I ara per què vos ha pegat per esclafar les botelles buides? —em preguntà ahir la iaia, encara que fa anys que les xafem abans de tirar-les.
— Perquè quan les xafes ocupen menys espai.
— Clar, com si en les cinc navaês que té esta casa no caberen quatre botelles.

El malnom de la iaia és menyinyaque perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb tendència a bufar en caldo gelat, fou l'última del poble que deixà de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura de fils d'aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum a les faldes exteriors.

— Veges, fill, si pots posar en marxar el televisor, que la teua iaia no sap —m'amollà Menci, la germana menuda.
— Com que no sap? I qui encén la tele quan no estic jo?
— No sé qui l'haurà tocat, —m'ignorà la iaia— però volem vore el Cinc i només ixen ninots.
— No són ninots: és Jorge Javier —vaig contestar intuïtivament.
— No és Jorge Javier, —em va corregir la iaia— que hui és dissabte.

— Mira, encisam i ous no cal que en compres.
— Per això ho ha ratllat?
— Això és. Em compres pa, però del blau.
— No hi ha pa de color blau, iaia.
— Del que va en un paquet de coloret blau, home.
— Pa bimbo, no?
— Sí. Em portes també jamón lloc.

La iaia no veu bé que mon pare i jo malcriem i juguem més del compte amb Matt, perquè segons ella acabarem per fer que siga gai.
Òbric parèntesi. La iaia no fa ús de la paraula 'gai', com resulta fàcil imaginar. Tanque parèntesi.

— Què faràs quan el gos morga?
De tant en tant la iaia fa esta mena de preguntes.
— Matt no morirà mai.

Dissabte, no sé si ressacós o encara bufat després d'una llarga nit de divendres, vaig anar a dinar a casa dels pares. En un moment indeterminat entre mos i mos vaig explicar a mon pare que esta setmana m'havia entrat el cas d'una dona dominicana, que també havia estat pacient seua, negra com el carbó. No sé ben bé què va entendre la iaia, però com qui no vol la cosa deixà caure:
— A mi esta gent em fa llàstima.

Oronetes (I, II i III)
Fa vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d'estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al costat d'una biga.

— A tu a voltes no te pica el nas?
— Què?
— Per fora. No te pica?
— Sí, iaia, algunes voltes sí.
— I com és que a mi mai m'havia picat i ja fa uns dies que me pica?

Cap comentari:

2012: els trending topics



Un dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics de segona i tercera que era campsisme.

Totes les enquestes asseguraven que Arenas es faria, finalment, amb una majoria absoluta que permetria que per primera vegada governara la dreta a esta nacionalitat histèrica. Al remat, però, les enquestes han tornat a enganyar-se i el PP s'ha fet només amb 50 escons dels 55 que necessitava per poder governar.

Si partim de la base que la monarquia espanyola no té un problema de finançament i que tots els membres de la cada vegada més llarga família reial poden arribar a final de mes sense haver de vendre a pes les joies dels avantpassats, és lògic que la gent es pregunte com és possible que el duc de Palma, en lloc de dedicar-se a no fer absolutament res i a parar la mà (o el que ve a ser el mateix: a ocupar un càrrec a Telefonica), constituïra un entrapat d'empreses dedicades a emportar-se a cabassos diners públics i a buscar fórmules per pagar impostos a un estat/casino tan ridícul com Belize.

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.

És lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i secundària, l'increment de les taxes universitàries i l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l'avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

El Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a extingir-los.

Des del meu punt de vista, el problema no és que el nivell discursiu de Gordillo és el mateix que el d'un xiquet de 12 anys i que les seues accions tenen un toc messiànic que fa riure, sinó que es trasllada la sensació que assaltar supermercats, ocupar terres seques de grans terratinents i sucursals bancàries o iniciar marxes de jornalers que no fan jornals per Andalusia siguen les úniques opcions que queden per fer front a la crisi.

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s'ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d'UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

Les satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un regust de fracàs més que evident.

Encara que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços de sentir més empatia.



dilluns, 24 de desembre del 2012

2012: el sexe


— Disculpa, però quina edat tens? —vaig preguntar quan estàvem al llit.
— Veintiuno...
— Hòstia...
— … para veintidós —afegí com si una altra alternativa fóra possible.
— Saps que jo en tinc trenta-dos?
— Sí, pero no te preocupes: me gustan mayores.

— ¡Fóllame! —em va demanar el meu convidat.
— Pero si es justo lo que estoy haciendo —vaig justificar.

A la quarta cita ja vam tindre sexe, i no vaig poder evitar sentir-me com un adolescent del Partit Republicà. O per fer-ho més proper: com un adolescent de les joventuts d'Unió Democràtica de Catalunya després d'una trobada del partit a Montserrat.

El xic va obrir els ulls em va agafar el braç i em preguntà molt seriós:
— ¿Y conoces a Mònica Oltra?
Potser els valencians tenim moltes coses que agrair a Mònica, però jo en tinc una més: aquella nit vaig follar gràcies a ella.

I, finalment, dels paquiderms (de pakhýs, que significa 'gruixut' i dérma, 'pell'). tindríem l'adjectiu elefantí per fer referència, lògicament, a tot allò relatiu als elefants, tot i que en un sentit figurat també ens serviria per descriure qualsevol cosa de dimensions exagerades, com la trompa del paio que anit em vaig portar al llit.

— Joder, tío. Eres un poco cerdo.
— ¿Perdona? Cerdo él, que se lo tragó.
— No me puedo creer que haya gente que todavía haga eso.
— Pues creo que últimamente vuelve a estar de moda...

— Els joves no saben comportar-se...
— Este xiquet era un descarat. Em digué “Esta vez córrete en mi pierna, que la boca todavía me sabe a polla”.

El més normal és que després de follar amb un assessor fiscal la conversa post coitum fóra avorrida, però l'actualitat fa que ara resulte terriblement interessant.




— Si arribe a saber que anàvem a fer-ho en la primera cita m'haguera preparat una miqueta més...
— Què vols dir?
— És que... m'agrada fer-me un ènema a casa, ja saps, per higiene.

— Oye.
— Dime.
— ¿Qué es un “BJ”?
— Una “BJ” es una “blow job”. Una mamada, vaya.

— ¿Vais a quedar aquí?
— Sí, claro. Es aquí o en los baños del Hilton.

Ens vam fer dos cerveses i vam acabar al llit. L'amic de P. es mostrà decidit i, fins i tot, practicava un puntet viciós que en la vida haguera imaginat. No sé si l'alcohol l'havia embravit o si, senzillament, l'havia subestimat des d'un principi, però el xic mossegava, llepava i premia la carn fregant la línia del dolor plaent.

La curiositat es va imposar a l'instint de supervivència i la imaginació em va portar a jocs d'asfíxia eròtica i fílies semblats, però al llit tot es va desenvolupar amb normalitat. Almenys fins que, en un moment donat sobre el qual no cal donar més detalls, em va fotre una galtada al cul i m'amollà...
I no sé com vaig acabar a mig matí de diumenge muntant-me un trio sobre una taula de billar amb un parell de paios que vaig conéixer a un after:
— ¿Sois pareja?
— No, pero si quieres podemos hacer como que sí.
— En realidad me da igual, que no soy tan especialito.

Galtes roges, escàndol públic al mercat de Colom, sexe de matí, carrer Cavallers amb pluja, conat de sexe oral a un antro de mala mort, visita a la Llotja i al Mercat Central, sexe de vesprada, fotos borratxos a les portes de Les Corts, trobar a faltar l'aire a les torres de Serrans, llargues abraçades al llit, gintònics per mitja ciutat, dinar a El Refugio, canyes al mercat de Mossén Sorell, mans inquietes tot el dia, sexe de nit.

— Vols així? De veritat?
— Bub-bub!

— ¿Qué coño es esto? —vaig amollar en comprovar que un aret li travessava el mugró dret.
— ¿Te gusta?
— Bueno... se me hace raro.




1 comentari:

divendres, 21 de desembre del 2012

2012: els viatges




La nit de dijous la vam passar a Salamanca i vam poder comprovar que l'ambient universitari es redueix, bàsicament, a intoxicar els futurs llicenciats amb beguda a preus impossibles: al pub “El submarino” les copes les cobraven a dos euros i el terç de cervesa a cinquanta cèntims.

— Creus que serà de garrafa?
— No, amb estos preus segur que el vodka és Belvedere i el gel el porten directament de Groenlàndia.


En una estona m'enlairaré cap a Itàlia per passar uns dies a la Toscana amb el fidanzato i uns amics comuns que ja porten una setmana recorrent la Confederació Itàlica de Nacions. És inevitable, però, tindre una estranya sensació al cap: no sé si quan torne Espanya haurà estat intervinguda, Rajoy s'haurà exiliat o si ja no existiran les comunitats autònomes, encara que el més probable és que tot continue igual.


Un dels dubtes de qui visita per primera vegada Nova York és saber quin mirador ofereix millor vistes sobre Manhattan: l'Empire State o l'edifici General Electric del complexe Rockefeller, conegut com Top of the Rock. 

Jo vaig apujar a tots dos, i ho recomane, però pot donar-se el cas que algú no tinga temps suficient per fer-ho o no puga o vulga gastar-se els vint-i-cinc dòlars que costa cada entrada i haja de triar entre tots dos. 


A l'hora d'allotjar-se a l'Havana molts aconsellen fer-ho en cases particulars, però donat que servidor i la meua companyia de viatge tenim un caràcter aventurat prou moderat vam optar per un hotel que ens havien recomanat tot just a la vora del Malecón: el Deauville. 

Dir que el Deauville està brut seria ser generós, i no només perquè si un hoste no consumeix (del tot) la pastilla de sabó l'hereta el que ve després, sinó perquè una nit em vaig alçar descalç i em vaig clavar al peu l'ungla de l'anterior ocupant de la meua habitació. Per sort, no sóc aprensiu: la vaig desenganxar i la vaig tirar per la finestra.  
Cap comentari:

dijous, 20 de desembre del 2012

Esperit nadalenc


Una clienta, ahir, al telèfon:

— He tenido que comprarle a mi hijo un disfraz de pastorcillo para el colegio...
— Pues me alegro...
— ... y quiero que le reclames a mi ex la mitad de lo que me ha costado. Son catorce euros.

Quan arriba el Nadal la misèria és encara més contagiosa. 


 

2 comentaris:

dimecres, 19 de desembre del 2012

Menú de Nadal



Cap comentari:

El calvari de Fabra


Costa creure que algú amb el carisma d'una sabata i l'autoritat d'un tamagochi haja estat capaç de mantindre's al cap de l'executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.

Des que substituí Camps, en juliol de 2011, Alberto Fabra ha passat per un via crucis tan despietat que al seu costat el calvari de Crist podria considerar-se un dia de relax a un spa de luxe.

Fabra no només heretà de Camps un país arruïnat i en liquidació com a conseqüència de la gestió d'uns nous rics de mans foradades, sinó que també ha hagut de fer-se càrrec d'un grup parlamentari farcit d'imputats, acusats i processats i d'un Consell on farien falta molts canuts per poder fer una sola o.

Durant els 17 mesos que Fabra porta de Molt Honorable hem vist com els casos de corrupció Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa i Nóos avançaven als jutjats i com el nombre d'imputats creixia a Les Corts. Només cal recordar aquella èpica primera setmana d'octubre en la qual en poc més de 48 hores el Tribunal Superior de Justícia formalitzava l'acusació per corrupció contra Blasco (pel cas Cooperació), Castedo i Díaz Alperi (pel cas Brugal), tres diputats que encara mantenen l'acta i l'escó a Les Corts i als quals Fabra no mira directament als ulls per si esdevé una estàtua de sal.

Seria però, injust atribuir només a l'herència rebuda tot el calvari que està passant Fabra, ja que el Molt Honorable també té part de culpa: la incapacitat, la intranscendència i la falta d'autoritat de les quals ha fet gala el de Castelló des que assumí la Presidència de la Generalitat Valenciana han ajudat, i molt, a perpetuar la imatge del País València arrasat i podrit que ens deixà Camps i al qual Rajoy no gosa a posar un peu.

En eixe sentit, desembre no ha estat, tampoc, un bon mes per a Fabra i només en dotze dies el conseller Vela hagué de dimitir en ser imputat per haver filtrat informes secrets sobre el cas Cooperació al principal imputat, el diputat Hernández Mateo deixà l'escó en ser condemnat a tres anys de presó per prevaricació i pel cas Gürtel el TSJ processà Rambla (ecs!vicepresident de la Generalitat amb Camps) i les ecs!conselleres Milagrosa Martínez i Angélica Such, la primera de les quals arribà a ser presidenta de Les Corts, un lloc on encara avui tots tres mantenen l'escó i l'aforament.

És difícil imaginar que un govern puga suportar tot això sense caure (o sense ser intervingut), i per això cada dia que passa Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat Valenciana és un puto miracle.


Cap comentari: