Pedagògic

— El que vull que entengues és que una demanda judicial no és sempre el millor instrument per resoldre un problema; en el nostre cas ens convé buscar una solució extrajudicial i negociar amb l'altra part els termes d'un nou acord.

— Per què?

— Perquè és difícil que la via judicial done una resposta adequada a les teues pretensions, per molt legítimes que siguen.

— És difícil?

— Sí, és difícil.

— Més difícil és tindre un càncer terminal, no?

— Perdona, però tens un càncer terminal?

— No, gràcies a déu, no.

— I per què dius això?

No m'agrada tindre determinada classe de clients.

Antipolítica de barra

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb una xica a la barra de les begudes d'un festival de música organitzat per una entitat valencianista. Tots portàvem ja un parell de copes quan m'amollà:

— Em sona la teua cara. Potser t'he vist amb algú?

— Bé,—vaig contestar— fa una estona estava xarrant amb Enric Morera. Potser per això...

La xica va fer una ganyota i contestà:

— En eixe cas no cal que en parlem més.

Però em vaig quedar amb ganes de saber més coses sobre una persona capaç de realitzar una anàlisi política d'eixa categoria i vaig insistir:

— Què passa amb Morera?

— Que Morera és el culpable de tot el que passa a este país.

— Clar, perquè Morera i el seu partit porten governant este país des de fa dècades...

La brillant analista, però, va captar el sarcasme i em mirà malament.

— Bé, teta, me'n vaig, que per ahí ve Flam Ferri...

— Eixe és pitjor encara...

— Això ho dius perquè no li has tocat els mugrons.

Hem arribat a un punt tan destrellatat d'antipolítica en el qual no ens hauria de sorprendre que la força més votada en les pròximes eleccions siga aquella que prometa camps de concentració i càstigs corporals per als polítics. I, en contra del que semblava més probable, no serà UPyD necessàriament qui ho faça.

Un dilluns en quatre converses

11.00 h. A la Ciutat de la Justícia:

— ¿Cómo es que su cliente viene conducido desde Daroca, letrado?

— Se ve que tuvo algún problemilla con un par de internos en Picassent y fue trasladado a Aragón por su seguridad, señoría.

La jutge revisa un informe i alça una cella:

— ¿Apuñalar a dos internos en el economato le parece a usted que se puede considerar “algún problemilla”?

— Ya sabe, señoría, que dentro de los establecimientos penitenciarios todo se magnifica...

14.30 h. Dinant amb la iaia i mon pare:

— Trobe que la iaia està molt despistada últimament, crec que haurem de buscar-li una xica...

— Ni pensar-ho. No vull paraguaies a casa —apunta la iaia.

— Però que estiga bona, així que cuide a ma mare i a mi.

— Papà, si la primera volta que ho has dit no m'ha fet gràcia, per què creus que ara me n'ha de fer?

20.00 h. Vaig amb Matt a (re)visitar la iaia:

— Com ha anat eixe viatge?

— Quin viatge, iaia?

— Tu no estaves de viatge?

— Iaia, que hem dinat junts, que hui hem dinat junts.

— A mi no em parles aixina, eh?

23.00 h. Al llit amb el Nou Novio:

— T'estime.

— Gràcies.

Òbric parèntesi. Ja ho sé, faig pena. Tanque parèntesi.

— Vull presentar-te als meus pares.

— A vore com t'ho explique...

“La fotocopia de una fotocopia de algo que es apócrifo”

Immediatament després de la publicació el mes de gener per part d'El País d'uns fulls de comptabilitat que es van atribuir a Bárcenas, els portaveus orgànics del PP (eixe triangle de l'horror i el destrellat format per Cospedal, Floriano i González Pons) van desenvolupar una línia de defensa que negava el seu contingut perquè es tractava d'unes fotocòpies dels originals.

Així, només aparéixer els papers, Cospedal no es va cansar en una entrevista ultramuntana de repetir que eren “la copia de una copia de una copia” o “la fotocopia de una fotocopia de algo que es apócrifo”. 

González Pons es va sumar a la festa: “Se nos ha acusado con fotocopias y declaraciones anónimas” i considerà els papers publicats com “la fotocopia de una fotocopia de unos apuntes”.

Floriano també havia de dir la seua i fins la setmana passada continuà el camí iniciat per aquells dos cervells del partit en considerar els paperets com “la fotocopia de unos papeles que nadie reconoce como suyos”.

D'altaveu d'este argumentari ha fet, sense la mínima vergonya i dia rere dia, el diari madrileny La Razón, que arribà a incloure en portada un article titulat “El TS sostiene que las fotocopias no sirven como «medio de prueba»”.

Doncs bé, ara que el director d'El Mundo ha decidit estirar de la manta i hem pogut (re)llegir en color allò que ja havia publicat El País, només hem d'esperar el nou salt qualitatiu en la defensa del PP que el trio Cospedal-Floriano-Pons i un agenollat Marhuenda vulguen donar al cas.

I fins que això arribe...

La foto és de http://de365en365.tumblr.com/

Motiu

— ¿Y le dejó sólo por eso?

— ¿Sólo por eso? ¿Te parece poco?

— Pues la verdad es que no me parece que sea para tanto...

— A ver, Martí, ¿se puede saber qué parte de “Quiero correrme en tu cara y en tu pelo y sacarte a la calle llena de lefa para que todo el mundo vea que eres mía” te parece normal?

— No sé... ¿la primera parte?

— Mira, cuando alguien te dice eso, lo dejas y punto.

— Al final tendrán razón los viejos: la gente joven ya no aguanta nada.

Antifalla (i II)

He de reconéixer que després d'aquell primer contacte amb la futura falla em vaig oblidar prou del tema.

Òbric parèntesi. No només tinc la memòria curta (i les cames llargues), sinó que no m'agrada flagel·lar-me amb coses futuribles. Tanque parèntesi.

El veïnat, però, decidí organitzar-se i passar a l'atac, i a banda d'eixir en premsa quasi tots els dies (un fet inexplicable si no fóra perquè sabem quin és l'estil de la premsa escrita valenciana) han decidit declarar la guerra a la futura falla i a qualsevol que mostre públicament el seu suport a este projecte abominable.

Fins que, la setmana passada, mentre passejava amb Matt, una veïna em va cridar:

— Martí, vine cap a ací —ordenà, i a Matt: Hola, bonico.

— Digues, Vicen.

— Has vist el diari de hui?

— Sí —vaig mentir.

— I què et pareix?

— Que no hi ha dret.

Com no sabia de què em parlaven, esta em va semblar una resposta comodí.

— Diuen els falleros que protestem perquè el veïnat està format per gent vella.

— Tindran valor...

— Mira, ara arriba Pepa... PEEEEPI, VINE!!!

Pepi es va sumar a la conversa i va declarar:

— Jo et dic una cosa: mai he protestat per res, ni contra els socialistes, però si munten una falla a la plaça van a sentir-me.

A poc a poc es van apropar una quinzena de veïns i vam fer un rotgle. Em va sorprendre que tanta gent, i sobretot d'un barri on el PP va obtindre en les últimes eleccions el 68% dels vots (!!!) i on cada Nadal els balcons s'omplen de llençols amb imatges d'un fetus de nom Jesús, es mostrara tan bel·ligerant contra una falla.

— I açò només és el principi —advertí una veïna—, perquè quan acabem amb la falla hem de muntar una associació de veïns per plantar cara a l'Ajuntament en moltes altres coses. Martí, prepara'ns uns estatuts i pensa't si vols ser el president.

Ben pensat, una falla tampoc molesta tant, no?

Antifalla (I)

Fa uns quants diumenges em vaig deixar el Nou Novio dormitant al llit i vaig eixir a passejar amb Matt. No havia begut dissabte, estava postcoitum i havia descansat, per la qual cosa el dia començava amb molt bon peu.

Vaig creuar el carrer i en arribar a la plaça que tinc davant de casa vaig notar que la cosa començava a capgirar-se. Una melodia apegalosa en portugués de Brasil se'm fotia dins del cap i presagiava l'horror: feia setmanes que circulava pel barri un rumor que tenia els veïns una mica excitats i eixa cançó, posada en bucle, confirmava la pitjor solució al tema: algú pretenia muntar una falla a la plaça i havien començat per organitzar l'apuntà.

Em vaig apropar amb Matt a l'origen de l'Ai se eu te pego i l'espectacle era pitjor del que podia imaginar: un grapat de lumpen havia tallat el carrer per posar dos taules de càmping i uns altaveus i provar a captar nous fallers entre els veïns de la plaça donant pel cul de bon de matí amb la eixa cançó de merda.

Òbric parèntesi. El mètode emprat pels fallers tingué molts efectes entre el veïnat, tret de proselitista. Tanque parèntesi.

Vaig pegar mitja volta amb la intenció de posar en venda la casa i fugir del poble quan vaig escoltar que algú em cridava:

— Ei, Martí! Martí!

No podia ser de veres.

— Martí... espera... No vols apuntar-te a la falla?

— Tu estàs en esta falla?

— Sí, m'he apuntat a la Junta...

— Però si no vius en este barri...

— Això és igual...

— Però si no vius en este poble...

— Això és igual...

— Però si et vaig assistir en una guàrdia perquè vas dir que no podies pagar un advocat particular i ara resulta que pots pagar una quota fallera, els petards, la beguda, el...

— No, home, no... Que tot això ens ho paga l'Ajuntament.