Ens
vam conéixer fa unes setmanes d'una forma totalment inesperada. En
aquell primer moment crec que cap dels dos haguera apostat res per
l'altre i, a la vista de com ha anat, no ens haguérem equivocat.
Després
del primer encontre, fugaç i amb sabor d'inacabat, amb el pas dels
dies eixa primera excitació que ocupa el cor i l'estómac quan
encetes alguna cosa va arrelar i vam guanyar consistència.
Després
de negar el que sentia, de fingir que no volia i d'impostar el cor,
vaig caure al parany d'uns ulls clars i em vaig enviscar de cap a
peus: impossible no pensar-hi en obrir els ulls de matí, impossible
no somriure en trobar-nos, impossible no buscar-nos de reüll a
tothora, impossible no allargar la mà al sofà cercant una carícia.
Il·lusió
per la novetat, recel per l'experiència i els colps rebuts, ganes de
(re)explorar llocs ja visitats i coneguts i on he gaudit i he patit,
la mania tossuda de crear expectatives de fum que desapareixen amb un
corrent d'aire en obrir una finestra. Tot alhora i ben barrejat.
I
ara, de nou, el buit i la sensació d'abandó.
Sí,
Moixa ha marxat tal com va arribar: sense demanar permís i sense
deixar ni una nota.
Putos
gats desagraïts.