De fum

Ens vam conéixer fa unes setmanes d'una forma totalment inesperada. En aquell primer moment crec que cap dels dos haguera apostat res per l'altre i, a la vista de com ha anat, no ens haguérem equivocat.

Després del primer encontre, fugaç i amb sabor d'inacabat, amb el pas dels dies eixa primera excitació que ocupa el cor i l'estómac quan encetes alguna cosa va arrelar i vam guanyar consistència.

Després de negar el que sentia, de fingir que no volia i d'impostar el cor, vaig caure al parany d'uns ulls clars i em vaig enviscar de cap a peus: impossible no pensar-hi en obrir els ulls de matí, impossible no somriure en trobar-nos, impossible no buscar-nos de reüll a tothora, impossible no allargar la mà al sofà cercant una carícia.

Il·lusió per la novetat, recel per l'experiència i els colps rebuts, ganes de (re)explorar llocs ja visitats i coneguts i on he gaudit i he patit, la mania tossuda de crear expectatives de fum que desapareixen amb un corrent d'aire en obrir una finestra. Tot alhora i ben barrejat.

I ara, de nou, el buit i la sensació d'abandó.

Sí, Moixa ha marxat tal com va arribar: sense demanar permís i sense deixar ni una nota.

Putos gats desagraïts.

Rafe

Crec que no hem parat prou atenció a la meravella evolutiva que és l'escrot. Per a la majoria és només el pellam que embolica els testicles, però la veritat és que té un sac de coses interessants.

La més coneguda és, possiblement, que la disposició testicular externa és necessària per a la generació d'espermatozoides, ja que esta funció requereix uns graus centígrads menys dels que té la temperatura interna, i que el testicle esquerre sol penjar més que el dret, però hi ha més coses: resulta que l'escrot humà està format per set capes de pell, dos de les quals tenen capacitat muscular: el cremàster apuja els testicles i el dartos els arreplega. El primer arranca a l'inguinal i es pot contraure a voluntat, mentre el segon respon a estímuls tèrmics i d'altra mena.

Particularment interessant resulta el rafe, que és una sutura d'origen embrionari que a l'escrot pren la forma de línia més fosca, com una cicatriu, i que respon de meravella a l'estimulació oral.

Tot i tindre set capes, l'escrot és una pell fina exageradament irrigada per l'artèria escrotal i plena de terminacions nervioses, de forma que és més sensible que la resta de la dermis a segons quines coses, però també disposa d'una extraordinària capacitat per a cicatritzar.

Tot açò ho dic perquè ahir vaig confiar el meu escrot a dos metges: un em va deixar tres punts de sutura al costat dret i l'altre em va llepar la ferida.

I no sé de quin he aprés més.

AussieTrip: els preparatius

Visat per a Austràlia: FET

Vols València-Melbourne, via Madrid, Dubai i Singapur (!): FET

Saber com arribar de l'aeroport de Tullamarine a casa del meu amic A.: FET

Vols Melbourne-Tasmània: FET

Plàning per a cinc dies salvatges a l'illa per buscar l'últim llop de Tasmània i demostrar que no està extingit: FET

Vols Melbourne-Sydney: FET.

Hotel a Sydney: FET

Nóvio a Sydney: PENDENT. 

Ja ho tinc quasi tot. 

Amb diners, torrons

Amb els ministres de Rajoy tancats amb pany i clau (quan fa que no hem escoltat Wert, Mato o Montoro?), toca als secretaris d'Estat donar la cara i presentar-se als saraos de províncies.

Així, estos dies hem patit a València la presència d'Antonio Beteta, el secretari d'Estat d'Administracions Públiques i bèstia negra del PP valencià, recriminant al govern de Fabra en la cara del conseller Moragues que 1) fa massa anys que la Generalitat paga les factures gràcies al FLA que transfereix l'Estat; 2) que encara ha de fer més retallades; i 3) que del nou finançament valencià no se'n parla més. 

In your face, motherfucker.

El conseller valencià, però, no es va deixar intimidar pel secretari d'Estat i es va refer: “Valencia tiene todo el derecho a poner el grito en el cielo”.

Molt bé, valent.

  

 Beteta, amb els diners del FLA a València

Este episodi de neocolonialisme i submissió financera evidencia una cosa que tots hauríem de tindre clara. O, millor dit, dos coses: una, que la Generalitat té les butxaques buides i foradades; i dos, que una política financera i tributària serioses són imprescindibles per eixir-se'n d'esta.

Això és així perquè qualsevol homínid hauria de tindre clar que una política tributària útil és aquella que garanteix la viabilitat del comptes públics, redistribueix la riquesa i fa sostenible el sistema perquè permet mantindre els serveis públics per a tots.

Òbric parèntesi. Justament el que no està passant ara. Tanque parèntesi.

Cobrar impostos de forma raonable i proporcionada, invertir-los correctament i no malbaratar recursos públics són les tres potes de qualsevol política econòmica i tributària seriosa, però ni la valenciana ni l'espanyola ho són. I, potser, no ho han estat mai.

El govern de Rajoy ha anunciat, per fi, una reforma tributària a fons (més enllà de posar o llevar deduccions o augmentar o baixar un tipus impositiu), però la realitat és que poc podem esperar d'esta reforma fail que ens vendran com una conseqüència de la recuperació econòmica i que fa una pudor electoral que no es pot suportar: si fora tan bona, si fora tan transcendent, si suposara una nova fita en la política tributària mundial i de veritat fóra l'instrument definitiu per deixar enrere la crisi, no ens la fotrien la mateixa setmana que Espanya canvia de rei i que la selecció de futbol se la juga al Mundial de Brasil. 

I tampoc la faria este govern.  

 

Moixa (II)

—Tens un gat?

—No. Per què ho preguntes?

—Home, perquè des que he arribat a ta casa no has deixat de jugar amb eixe bitxo que maula.

Els amants de diumenge no entenen res.

Pròxima parada...

L'esperit aventurer dels joves espanyols (no la situació de penúria econòmica i la destrucció de les expectatives per trobar feina a casa) ha forçat moltíssima gent a marxar del país.

Açò és, sense dubte, un inconvenient que expulsa els joves més preparats a l'estranger i ens deixa sense una força econòmica i social fonamental per a la recuperació del país, però, com tot en esta vida, este exili laboral té una part positiva i és que aquells que ens hem quedat ací podem aprofitar per visitar els amics exiliats, portar-los pernil i formatge de casa i que ens deixen a canvi el sofà del menjador.

Este estiu faré un viatge llarguíssim per a visitar el meu amic A., però per la informació que m'ha enviat, sembla que no podré complir amb la meua part i no podré entrar al seu nou país amb pernil i formatge:

“Possiblement a l'aeroport et faran preguntes, a què véns, on et quedes, quins plans tens, on viatjaràs, qui sóc jo, etc. Et recomane tindre a mà els bitllets dels viatges, tours, etc per mostrar-los. Res de productes orgànics”.

Sí, este estiu viatge a Austràlia.

Moixa

—Però li dónes menjar?

—Clar, home.

—I li poses aigua?

—Per si té set, l'animalet.

—I has dit que jugues amb ella?

—És que és molt carinyosa.

—I viu a ta casa?

—No, viu a la terrassa.

—A la terrassa de ta casa, veritat?

—Sí, això sí.

—I li has posat nom?

—D'alguna forma m'he d'adreçar a ella, no?

—És a dir, que li poses menjar i aigua, jugues amb ella, viu a ta casa i li has posat nom, però encara dius que no tens un gat?

—És que no tinc un gat.

Fa unes setmanes que Moixa es va instal·lar a la meua terrassa i ara som una parella estranya: ella actua com si visquérem junts i jo, en canvi, continue negant la realitat.

El martirologi de Mònica Oltra

Insultada per Rafael Blasco...

Insultada per Juan Cotino...

Ningunejada per diputats...

Insultada per diputades desbaratades

Transcripció d'unes intervencions a les Corts de les diputades 

Mònica Oltra i Verónica Marcos (PP), furtat a @ramircalvo

Insultada per diputats desbaratats

I, finalment, expulsada per aquells que van començar insultant-la:

El PP valencià (destrellatat, dèspota i corrupte com cap altre) ha elevat Mònica als altars.

Recuperació econòmica i abús

Des d'un punt de vista processal, les execucions de pensions d'aliments de fills de pares separats no són casos massa complicats, però sí que tenen un component personal que normalment suposa un desgast considerable per a l'advocat que el porta. O directament esdevé una tortura.

La crisi econòmica ha disparat el nombre d'execucions d'aliments per als advocats del torn d'ofici: quan el pare no treballa (o treballa poc i malament) no paga els aliments i són moltes les dones que han basat la seua supervivència en esta pensió, la qual hauria de tindre un altre ús.

Com deia, el procés és senzill: demanes al jutjat que oficie a l'empresa del pare i li retinga una part del salari i, després, el jutjat emet un mena de xec, que anomenem manament, i que la dona pot fer efectiu en el banc Santander.

En un dels casos que porte em trobe en eixe punt i cada mes avise la dona perquè passe pel despatx a arreplegar el seu taló.

Òbric parèntesi. Quan el jutjat es retarda una miqueta, esta dona m'envia missatges de whatsapp plens d'amor i d'agraïment, com ara: “¿Ya?” o “¿Todavía nada?”. Tanque parèntesi.

La setmana passada em va arribar un taló de 280 euros i vaig avisar la clienta perquè passara pel despatx, però em va demanar si podia portar-li'l a sa casa:

—¿No te viene bien pasar por mi casa?

—No, lo siento. No me viene bien. Además, de tu casa al despacho hay una parada de tren y el billete de ida y vuelta vale menos de tres euros.

I ella em contestà:

—Es que no tengo tres euros.

Vaig estar temptat de considerar que era un d'aquells casos en els quals la recuperació econòmica ens esclata a la cara, però en esta ocasió no ho era: clarament es tractava d'un abús.

El dret a decidir (II): adéu al Palace

No és cap secret que sóc molt crític amb tot allò que alguns han batejat com “el procés català” i que per a uns altres només és una gruixuda cortina de fum irrespirable.

Les conseqüències immediates de tot allò fins ara han estat un grapat, però cap de les que, en principi, caldria imaginar: a Catalunya el Govern i l'oposició han deixat de fer política, a Espanya els ha vingut de perles el tema per a no parlar de les coses importants i molta premsa ha deixat de fer periodisme per a centrar-se en qualsevol xorrada on aparega una estelada.

Tot açò ha tingut, també, una altra ressaca important: el desordre polític en el tradicional i conservador mapa polític català, de forma que “el procés” s'ha emportat per davant forces polítics que han jugat un paper clau en la història recent de Catalunya i ha disparat el vot d'unes altres que han renunciat a parlar de res més que no siga la consulta prevista per al 9 de novembre en un sentit o en un altre.

Òbric parèntesi. Novament, Catalunya a l'avantguarda ibèrica. Tanque parèntesi.

Així, quan ja estava convençut que “el procés” només gestaria una frustració generalitzada entre els catalans i que dispararia el nivell de xurrimerinisme social, com quan alguns relacionen “el dret a decidir” dels catalans amb la pretensió d'algunes forces polítiques espanyoles per a proposar un referèndum (previst legalment) sobre el model d'Estat a propòsit de l'abdicació borbònica, resulta que em toca empassar-me les meues paraules (i molts tuits), perquè “el procés” ja ha servit per a alguna cosa de trellat: la possible, perquè a hores d'ara encara no ens consta oficialment, dimissió de Duran i Lleida d'alguns (no tots!) dels càrrecs orgànics i dels que ocupa a Madrid.

No sé com la societat catalana acabarà gestionant el fracàs i la decepció a la qual la porta Artur Mas quan la cosa quede en una agència tributària pròpia i un Tribunal Superior de Justícia que no puga ser esmenat pel Suprem (perquè, al remat, la cosa quedarà així), però si tot açò ha servit perquè Duran desallotge el Palace sense necessitat de fer ús de la violència, la cosa haurà pagat la pena.

Rubal/acaba amb el PSOE

He de reconéixer que l'anunci de la dimissió de Rubalcaba a la secretaria general del PSOE a l'endemà de les eleccions europees em va sorprendre, i no perquè els resultats del PSOE no foren desastrosos, sinó perquè ho tenia fàcil per dir que la cosa no anava amb ell. Total, la candidata era Valenciano.

Òbric parèntesi tafaner. Ara que ha passat ja es poden dir dos coses: una, sembla que Valenciano encapçalava la candidatura socialista per un tema de llit; i dos, Marina Albiol ha marxat a Europa no perquè estiga sobradament preparada (!), sinó perquè a EUPV les coses vénen fotudes per culpa/gràcies a la quota de poder intern que ha anat assumint el sector comunista més desbaratat del partit i que impossibilitaria la reelecció d'Albiol com a candidata a les Corts per Castelló per tercera vegada. I, és clar, la carrera política d'Albiol no pot acabar així. Tanque parèntesi tafaner.

Siga com siga, resulta innegable que l'anunci de la dimissió de Rubalcaba era una bona notícia: arribava tard, perquè si tocava era en 2011, però suposava l'única possibilitat del PSOE per a salvar els pocs mobles que li queden (una cadira coixa i una tauleta corcada) de cara a les eleccions de l'any que ve.

I així vam passar tota la setmana passada: apareixien candidats de baix de les pedres, es discutia si calia fer primer el congrés i després les primàries o al revés, alguns socialistes tornaven a les xarxes socials, Carme Chacón deixava Miami i tornava a criticar a Rubalcaba, es suggeria la possibilitat de passar dels delegats i d'optar per primàries orgàniques... En fi, moviment polític.

Fins que, este dilluns, canviàvem de terç i l'anunci de l'abdicació del rei d'Espanya destapava els autèntics motius pels quals Rubalcaba deixava la secretaria general del partit: no hi haurà socialista que sobrevisca a açò.

Alfredo, el Químic, ha traït el PSOE, un partit de “hondas raíces republicanas”, i no tindrà cap gest de cara a aquells que dins del partit mostren una lleugera sensibilitat crítica i els que apel·len, no dic a instaurar una república, sinó a donar una mínima batalla al carrer i a les institucions.

Després de perdre els votants (segons Metroscopia el 29,9% dels votants de Podemos van optar pel PSOE en 2011), Rubalcaba marxa alhora que liquida el partit, arruïna les possibilitats electorals de les federacions i deixa els militants i càrrecs de base amb cara d'idiota i amb els ànims per terra.

I és molt injust: la majoria d'ells no es mereixien este final.